Descobrir-se

Un relat de: Roget

Diumenge 1 de Maig del 2005

13:45 hores: Ahir vaig anar per primera vegada a una manifestació. Sigué la del 25 d'abril, a València. Va ser realment inoblidable. Al concert em vaig comprar una estelada i un clauer amb aquesta. Me la vaig penjar en l'habitació tan prompte com vaig arribar a casa.

Aquest matí ma mare m'ha alçat a crits dient-me que què era això que havia penjat a l'habitació. Que eixa bandera la duien els terroristes i del clauer, que com me'l vera posat me l'agafaria. Deia que la gent em diria catalanista.

No he entès ben bé per què m'ha dit tot això. No veia el mot catalanista com un insult, sinó com una forma d'ésser, la meua. Potser tinga un mal dia.


Dijous 1 de Decembre del 2005

23:09 hores: Quina setmana més pesada, qui hauria pensat que 4rt d'ESO siguera tan pesat, això si, però, en setmana d'exàmens. Però avui contaré que no solament els exàmens em volten pel cap.

Estàvem sopant a taula mon pare, ma mare i jo quan ha sortit per canal 9 que la kale borroka havia fet esclatar un artefacte a un caixer a Bilbao quan ma mare s'ha posat a cridar que els independentistes eren uns intolerants els quals haurien d'ésser tots a la presó. Jo he callat, sabia que ma mare em provocava, no fa molt de temps que he descobert els meus pensaments. M'està posant a prova, he pensat.

En això que mon pare s'ha afegit a la conversa i m'ha preguntat que si els amics amb els qui anava hi estaven d'acord. Ja l'hem armada. Els hi he dit que l'independentisme basc no té res a veure amb el català, que són formes diferents de lluita, però m'ha rebatut que ací existia Terra Lliure…

Quin fàstic que em tiren per cara un terrorisme el qual ja no existeix... no he volgut continuar escoltant atacs a la meua forma de ser i he marxat a la meua habitació. La música em distrau.

Ja feia temps que em deien algunes coses al respecte, però no els hi donava importància. Tampoc la tenien. Els pares poden estar nerviosos per alguna cosa avui. No els ho tindré en compte.


Diumenge 4 de Decembre del 2005

9:37 hores: Avui ha eixit Camps a Canal 9 demanant el transvassament de l'Ebre per al sud de la Comunidad Valenciana. Mon pare deia que els catalans eren uns insolidaris, que tant que diuen que a València som catalans, però que a l'hora de la veritat no ens donen ni una gota d'aigua… Ja em veia el panorama. Altre cop no per favor. Però de res ha valgut intentar desviar el tema de conversa, volien saber que n'opinava.

Com no, els he explicat que no vull transvassament mentre s'estiguen construint tants camps de golf, dos són els que hi ha projectats al meu poble. A més que l'aigua eixiria massa cara perque els camperols la pogueren comprar. Però tot açò ha servit perque em digueren que estava equivocat i que no tenia raó. Que pensara més les coses abans de parlar.

Vist açò m'he tornat a refugiar en l'habitació per escriure-ho. Ara em posaré a estudiar per a demà. Quin fàstic d'examens.


Dimecres 7 de Decembre del 2005

23:13 hores: No puc més. Dia sí dia també, mons pares han de treure el mateix tema a la taula. No entenc la seua persistència, m'estic agoviant molt. Treballe al col·legi, després a casa, i quan tinc algun ratet lliure l'empren per discutir amb mi. Per què no tinc ningú que em recolze? Potser tenen raó i estic equivocat. No… jo crec en els Països Catalans. No tenen res de dolent. No? No ho se… Que estaré fent malament…

Quin Nadal m'espera com tot continue igual.


Dijous 8 de Decembre del 2005

11:30 hores: escric entre llàgrimes. Ja em banyen la cara des de fa més d'hora i mitja. Açò és realment insuportable. Per què no m'entenen? les meues idees no tenen perquè ser iguals que les seues.

Avui la renya ha sigut especialment forta, molt més que les que he tingut fins ara. Avui ha sigut el tripartit català el que ha fet que isca la conversa a taula. Han començat dient incompetent al Carod i finalment m'ho han dit a mi. M'han dit que no servia per a res, que era un burro que m'havien menjat el cervell els imperialistes catalans. Que estava de banda dels terroristes. Que no tenia ni idea del que parlava. Que la Comunidad Valenciana i Catalunya també són Espanya. Damunt em diuen que no pegue brot a l'escola, quan l'únic que faig a casa és estudiar… (La mitjana va ser d'un vuit i mig).

Per què em fan tot açò? Mon pare i ma mare. Em sento sol, molt. No són ells els qui es suposa que m'haurien de recolzar? A qui li confesse tot açò? Em fa mal, tremole. De debó que no entenc res. I si me'n vaig de casa? Potser algú em comprenga… tan de bo el trobe.


Dissabte 10 de Decembre del 2005

03:34 hores: A casa tot continua igual. Ahir tornàrem a discutir i ara intente amagar-me, no vull estar amb mons pares. Pegue voltes llargues per arribar a casa, i quan puc me'n vaig onsevol.

Avuí ni tan sols he sopat. Ja al primer mos m'escridassaven. M'he posat a plorar a la taula, he agafat la jaqueta, el mòbil i les claus i me n'he anat corrent. He estat sol pel carrer, donant voltes.

Finalment he cridat una amiga. Tot açò era massa per guardar-m'ho, li ho havia de contar a algú. En no res ha vingut a buscar-me. Li ho agraïsc molt. M'ha dit que no em preocupara, que tot passarà, i que la tindria per tot el que volguera. Com canvien les coses quan saps que tens algú al teu costat.


Dilluns 12 de Decembre del 2005

22:43 hores: Des del dissabte no hem tornat a parlar. Ara sope en la meua habitació, no vull ni vore'ls.

Aquesta vesprada m'ha tocat una tia meua. No tinc molta relació amb ella però sempre m'ha semblat ben agradable. M'ha dit que volia parlar amb mi i que si podia anar a sa casa. Li he dit que avui m'era impossible, però que demà hi aniré sense falta.


Dimarts 13 de Decembre del 2005

22:47 hores: Avui he anat a ca ma tia. M'ha dit que estava assabentada del que ocorria en ma casa i que volia escoltar el meu punt de vista. Li ho he contat tot amb els ulls plorosos. Volia contar-li-ho a alguna persona major. Volia ajuda, la necessitava. Ho veia tot realment negre.

M'ha respós que no em preocupés massa, que a totes les famílies tenen els seus problemes i que s'acaben arreglant, però m'ha aconsellat que li conte tot el que sent a mons pares. Diu que segurament no s'hagen adonat pel que estava passant, que jo sóc el seu fill gran i, que educar, no és una cosa gens fàcil ni tan sols quan es té experiència. Potser tinga raó així que, com que sé que no els ho vaig a poder dir a la cara, els hi he escrit una carta ben llarga on explique com em sent, el que em senta mal, que ningú m'ha rentat el cervell, que realment pense així, i que per favor, no vull tornar a parlar de política a casa. Que vull oblidar-me de tot i fer com si res haguera passat. Els la donaré el divendres a la nit, abans d'anar-me'n perque la llegeixen i ho pensen tot ben bé. Ja parlarem el dissabte


Dissabte 17 de Dessembre de 2005

17:24 hores: Ahir els vaig donar la carta i me'n vaig anar. No torní a casa fins ben tard.

Avui en alçar-me he vist ma mare plorant, no havia parat des d'ahir a la nit. Ha vingut i m'ha abraçat ben fort. M'ha dit que ho sentia molt, que no sabien que m'estaven fent tant de mal. Que pensara com pensara m'estimarien sempre com al qui més. I que ho sentia de tot cor.


Diumenge 18 de Febrer de 2007

11:47 hores: Ja fa poc més d'un any que va acabar tot el turment i m'he decidit a recordar-ho. Als ulls han tornat les tímides llàgrimes provocades pel dolor, afortunadament, del record.


Gràcies per escoltar-me
Gràcies per ajudar-me.
I gràcies per comprendre'm.

Ara sóc jo, sense cap por.

Comentaris

  • Em sent identificada[Ofensiu]
    AiDuS | 27-02-2007 | Valoració: 10

    Aix, Paco... La majoria dels joves passem per ahí! T'he comentat la historieta amb mon pare quan em vaig posar a militar on milite?
    És dur tot això, però les coses s'han de parlar... Jo faig broma a casa, en el fons m'agrada que em critiquen, em serveix per pensar si m'enganye o no. Finalment l'orgull acaba podent amb mi, i pense que no m'equivoque! :P
    Sort que a casa ja ha passat tot, eh?! ^^
    Adéu!

  • Bolet | 26-02-2007 | Valoració: 10

    Se'm posava la pell de gallina quan explicaves algunes coses... em sento molt identificat en aquest relat. La meva història és semblant i no he pogut evitar emocionar-me. Segur que va ser tot un calvari, sembla que moltes voltes els pares posin les idees polítiques abans dels sentiments. La diferència rau en què tu sí has sabut explicar-los-ho i a mi mai no m'entendran. Tot i el que has passat t'asseguro que tens molta sort.

    Ets molt gran Roget ;)

  • sucdetaronja | 26-02-2007 | Valoració: 10

    entenc a la perfecció el que senties, més que res per que porte així prous anys, i casa és un infern... malgrat aixó, hi ha gent que em compren, que pensa com jo i em dona el seu suport, i encara que els meus pares no m'entenguen jo sóc el que sóc i no podem canviar-me.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Roget

Roget

33 Relats

105 Comentaris

35511 Lectures

Valoració de l'autor: 9.31

Biografia:
[[Perquè la nostra vida és un relat]]

Xicon de Llíria (Camp de Túria), 17 anys i estudiant d'humanistic en 2n de batxillerat.

Sempre m'ha agradat llegir, de tot un poc. Ara m'ha donat per escriure i em sembla que continuaré fent-ho. M'agrada crear estes historietes, unes reals, altres d'imaginaries...