Des d'una finestra...

Les gotes de pluja copetjaven el vidre mentres ella les mirava com hipnotitzada. Sempre li havien fascinat, petites i gairebé rodones rodolaven vidre avall baix la seva atenta mirada. Les trobava màgiques, era increïble com aquestes caien del cel, sense cap motiu aparent i dansaven les unes amb les altres composant una harmonia visual digne de veure. Al carrer hi havia poca gent, però la que hi havia es passejava amb grans paraigües vestits de colors que il·luminaven el paisatge. Es passava els dies allà, asseguda, sols gaudint dels secrets que aquell món estrany li brindava. Quan feia sol, les parelles es passejaven pel parc, agafats de la mà, abraçats. Des del seu racó, na Maria els observava i imaginava quines històries d'amor acompanyaven als seus vianants. Amb l'arribada de la primavera, s'alliberava del vidre que l'allunyava del fred, i s'adormia amb l'encisador aroma de les flors i la terra banyada. Escoltava el voleteig de les abelles i es sentia en calma, en pau amb ella mateixa. Alguns dies pintava, intentava plasmar tota la bellesa que captaven els seus ulls, però mai n'estava satisfeta, sempre li agradava més la realitat. Les postes de Sol es convertien en moments meravellosos. Les tènues tonalitats que adquirien cadascuna le les fulles dels arbres li permetien transportar-se a una irrealitat fascinant, on hi regnava la tranquil·litat. I d'alguna manera ella era feliç. Era feliç vivint tancada a una habitació, sense sortir-ne mai. És curiós i admirable que trobàs la felicitat en els petits detalls que li brindava la seva peculiar vida. És curiós i admirable que aprengués a viure d'aquella manera, sols observant, sols gaudint.