Des de la meva presó

Néixer l'any trenta ha permès als del meu voltant calcular amb facilitat l'edat que tinc. Sembla una bajanada, sí, però és pràctic. Va venir al món en una humil caseta d'Ortijuela, Cuenca; d'aquella casa ja no en queda res, el poble, és, a més, pràcticament un poble fantasma. Les cases enderrocades, només algunes parets s'alcen desordenadament entre tanta runa. Als nous anys, vaig traslladar-me amb la meva mare a Martorell, semblava que Catalunya ens oferiria un futur millor, sobretot després de la mort del pare. Un cop acabat el dol, la mare tornà a casar-se i, fruit del matrimoni, vaig guanyar tres germanes. Tot i que la nova família ens oferia una situació econòmica menys precària que al poble, no es pot dir que no passéssim penúries. Eren temps difícils. Vaig deixar-me portar per tot allò que em salvava de problemes. S'havia de fer la mili? Doncs a fer la mili...el meu únic objectiu era passar desapercebut.

En acabar els estudis vaig aconseguir entrar a formar part de l'equip de Telègrafs, allà vaig conèixer la dona que, fins el dia d'avui, ha estat la meva esposa. Ella era filla d'un important empresari que, en quedar vidu, va rebentar-se la fortuna familiar amb un nou amor. Ella mai ho va entendre ni li ho va perdonar. Vaig contraure-hi matrimoni a Montserrat i tan bon punt ens va ser possible vam demanar el trasllat a Vilafranca del Penedès. Amb ella he tingut els moments més bonics de la meva vida, però també els més tristos. Els meus dos fills, una nena i un nen, van ser el resultat d'un amor que, avui, m'ha empresonat. Vaig donar-ho tot per ella, sabent que estava acostumada a moltes més comoditats que les que jo podia oferir-li, ella sap de diners, sap administrar-los, sap de medicina, de cultura, de societat...la meva dona sap de tot. L'únic, pobra, és que constantment es posava malalta...cada disgust que els nens li donaven suposava una nova crisi, taquicàrdia, mal d'estómac, marejos...Si fos per ella, s'hauria mort unes quantes vegades, ja.
Vaig donar-ho tot per ella, i avui em té empresonat. No sóc capaç de recordar com he arribat a aquesta situació. He estat malalt, molt malalt, i ella, sembla que no se n'adoni. Em sap molt de greu ser una càrrega per ella: afaitar-me, canviar-me el llit, donar-me el menjar i la medicació és massa feina, i ella no pot...Potser sí que aquesta, aquesta presó meva serà la millor opció. No parlo amb ningú. De nou, passo desapercebut, entre tants ancians, alguns més lúcids, d'altres que no hi acaben de ser. Em passegen amunt i avall, em costa explicar què vull o què em passa pel cap, no hi veig bé, no hi sento bé...M'esgarrifo de pensar com ha canviat tot en pocs mesos. Trobo a faltar el diari, els mots encreuats, el dòmino, les cartes, el Cor de la Ciutat, els partits de futbol (qualsevol equip a qualsevol hora), els passeigs pel barri, les compres al mercat. Trobo a faltar les visites de les meves nétes, són tan grans ja! I no em vénen a veure. Potser els fa por ara que estic tan canviat. Ahir em van venir a veure les dues grans...La més gran és forta i irònica, és capaç de fer broma de tot. L'altra, la mitjana, va seure lluny, en una punta. Al principi no la vaig conèixer, feia mesos que no la veia i tampoc portava les ulleres. Quan me les faig posar la vaig reconèixer perfectament...Ahir, però, plorava...No era capaç d'aguantar-me la mirada, mentre les llàgrimes vessaven lentament per les seves galtes que tan m'ha agradat pessigar... Vull dir-li tantes coses! Però em costa, no puc parlar, i encara menys quan la miro, asseguda al racó, passant, segurament, una de les pitjors estones de la seva vida. No em va dir res en una hora. Només en marxar es va acostar, em va fer un petó i em va dir "Avi, menja que estàs a les canyes! Tornaré aviat". Potser només necessita una mica de temps...No la vull veure plorar per mi perquè sé com m'estima. Potser si ella ve més sovint recuperarem la relació tan especial que hem tingut sempre, potser si ve més sovint, la presó que m'ha regalat l'amor passat, esdevingui l'hotel on passar feliçment els meus últims dies.