DÉNIA, REFUGI NAZI

Sona música harmoniosa entre pins, roques i mar. El passeig de qui estiueja és casualment amenitzat per l’agradable melodia: el “Cor de peregrins”, òpera Tannhäusser, de l’antisemita Wagner (admirat per Hitler). Esta particular simfonia era interpretada gairebé durant tota la dècada dels anys 70 (fins 1979) el dia de Sant Jaume, data de l’aniversari de Gerhard Bremer, oficial de la Luftwaffe o aviació de Hitler el qual, a finals dels 50, havia construït un dels primers aparthotels a Les Rotes: els “Bremers Park Bungalows”.

Fou en els jardins d’aquesta urbanització amb la mar a tir de pedra, on la Banda de Música de Dénia, el Sr. Bremer (abillat amb el trage de gala de les SS), autoritats i amics, gaudien d’uns pasdobles, l’obligat Wagner, les “nuevas glorias” i l’himne a Dénia, que posava punt i final a la música i encetava el convit del dinar.

Hans Bernhard, important mediador entre el franquisme i el III Reich que va tutelar la “Legión Cóndor” i preparar el bombardeig de la nostra costa i de Guernica, vivia al mas d’Oliver, una masia a l’eixida de Dénia.

Otto Skorzeny, també veí de Dénia, tinent coronel de les SS que va alliberar Benito Mussolini en el Gran Saso.

Anton Galler, comandant d’un batalló de les Waffen SS, buscat durant anys per la seua participació en la matança de Santa Anna, poble italià on l’estiu del 44 foren assassinats 400 civils, la majoria dones i xiquets. Vivia a Dénia en la Pda. Florida fins 1995, passejava el seu gosset tots els matins. Ell i la seua dona resten soterrats al cementeri local.

Martin Bormann, home de confiança i mà dreta de Hitler, va passar per Dénia abans d’embarcar-se cap a Sud Amèrica.

A l’Hotel Palau Verd, abans “casa Finita”, a Les Rotes, varen viure altres oficials de les Waffen SS, inclús investigacions policials certifiquen la presència d’Heribert Heim, el “doctor muerte” o carnisser del camp de concentració de Manthausen, lloc on Benedicte XVI es preguntà on era Déu en aquells moments (com si Déu fos
una persona! però això és un altre tema).
En aquest hotel, també anomenat “casa dels alemanys”, hi havia un rostidor rodó, similar al que utilitzaven els nazis als camps de concentració, ornamentat amb una esvàstica de Thule.

¡Quants brindis amb cava s’han celebrat cada 20 d’Abril en commemoració de l’aniversari del Führer en aquest paratge de Les Rotes!

Desgraciadament, Dénia, després d’enfonsar-se el III Rech, esdevingué paradís de la fugida nazi, fou “puerto franco” (mai millor dit) per a criminals de guerra i espies nazis perseguits per la Interpol que fugiren cap a Sud Amèrica. Odessa era viva, coadjuvada pel règim de Franco.

L’escriptora Clara Sánchez, veïna de Dénia pels anys 80, ja aleshores tenia inquietants encontres amb aquestos sinistres personatges, fou aquella experiència que inspirà la premiada novel·la “Lo que esconde tu nombre”.
“Em molestava la impunitat amb la qual vivien, malgrat les seues canallades”. “Són el reflex de tota eixa gent que abusa dels demés però mai ho paguen”, sentència aquesta novel·lista que ha rebut amenaces d’alguns nazis o descendents d’aquestos des que ha eixit publicada la guardonada novel·la.

El Centre Simon Wiessenthal, dedicat a la recerca de criminals nazis i assabentat de la presència en el seu dia de Leon Degrele, Otto Remer, Wolfgang Jugler i d’altres ex- membres de les temibles SS, va demanar als governs de Felipe Gonzalez i J.M. Aznar l’extradició d’aquestos… i es varen negar!

Avui, el cementeri de Dénia encara atrau nostàlgics del III Rech… i de la dictadura espanyola, doncs també jau el successor de J.A. Primo de Rivera, Manuel Hedilla, qui cada any i sota vigilància de la Policía, rep homenatge amb ofrena floral per part de Falange de las JONS.

També en este cementeri, a la mateixa paret on cada any reben homenatge per part de familiars i veïns tots aquells defensors de la democràcia i la llibertat afusellats (amb tir de gràcia inclòs) per la repressió franquista, el govern del PP local amb Kringe al seu cap, va censurar la frase: “PER L’ODI I LA REPRESSIÓ FRANQUISTA” (tapat amb els colors de la república) en una placa commemorativa d’aquells criminals actes de lesa humanitat.

Injuriosament, després de més de 70 anys, a les cunetes de les nostres carreteres hi ha desenes de milers de víctimes del genocidi franquista, màrtirs de la llibertat que mai no han rebut veritat, reparació ni justícia… Sols familiars, amb l’ajut d’associacions, arqueòlegs forenses, i persones amb consciència i sentiment, estan intentant identificar, encara ara, aquells éssers estimats per poder donar-los memòria i dignitat perquè…

¡¡L’estat espanyol és la única democràcia al món que no ha investigat els crims d’estat!!

Vergonya, cavallers, vergonya!