Decrepitud

Un poema senzill, elemental, i ben fet. El tema de la longitud breu és poc important.

Sí, el temps de vida és tant breu, res dura per sempre, som estels fugaços... i el teu poema, sap reflectir bé aquesta parcel.la de la veritat.

A veure si et llegeixo més en el futur, ara que estic decidit a llegir més relats de Relats en Català.

Salut!!

Una abraçada ben forta i sincera del teu deixeble

assistim a la caiguda
del déu interior que se'ns enfonsa.

A mig camí entre la poesia "pura i dura" i la descripció, fas equilibris que no sempre són fàcils d'entendre, però que, en tot cas, sempre ens fan despertar emocions que, sovint crèiem perdudes.

Efectivament: No per conegut el procés, no per haver-ho contemplat una i una altra vegada en els altres, ens deixa d'agafar desprevinguts la decrepitud, el protocol de decadència, a causa de la vellesa que no de la voluntat, que arriba a extrems notables quan es vaporitza la personalitat que fins llavors ens definia, s'obliden les capacitats que ens distingien, es dilueixen els poders que ens pertanyien, a nosaltres mateixos o a qui ens resulta proper... i depenem de la mirada de qui ens observa per saber-nos, o dels nostres records per saber-los.

Després d'un temps ( massa temps, però ho recuperaré! ) sense llegir-te, ha estat realment un plaer fer-ho avui.

T'envio una abraçada d'estiu encara, forta i calorosa,
Unaquimera

veure's en els ulls de l'altre, aquell qui mira i no sap res del monstres invisibles que ens habiten.
Cercar la salvació quan tot s'esfondra, escriure versos i viure'ls com si fossin un univers de salvació paral·lel.
De profunditats i belleses, Antoni.
Gràcies pels teus versos.

gypsy

He llegit aquest segon poema teu sobre el tema de fer-se vell, en aquesta ocasió un Sonet marca de la casa, on descrius amb versos magistrals, com van minvant les facultats físiques i intel·lectuals...
Pense que hauràs volgut fer com una mena de joc literari, doncs, encara que t'estàs apropant al llindar del mig segle (jo ja tinc un trienni), atès a com escrius, pots estar tranquil, per què tu encara no has tocat sostre... T'ho assegure!
Una forta abraçada!
... I molta salut!

FRANCESC

tornes de vacances. Si això tingués só, sentiries els "plas-plas" perquè aplaudiria.
Després de demència, aquesta. Una passada!

No hi ha dubte que has tornat de les vacances disposat a "mullar la ploma al cor" i a posar-nos fit a fit amb nosaltres mateixos. I a més a fer-ho amb precisió conceptual i formal. Per tal que n'aprenguem.
En tot cas, és evident que la decrepitut és molt lluny d'afectar-te.
Gràcies, Antoni.

M'agrada molit llegir-te. I si, escriure molts cops no és res més que un joc per curar-nos de la nostre solitud com a espectadors d'un món cada cop més cruel mentre intentem creure en la solidaritat buscant complicitats en els que tenim més propers i creiem que ens estimen.
Un petó.

i tantes preguntes que s'eixamplen dins el nostre cos sense respostes....constant aprenentatge i sensació de tedi en alguns instants que semblen no tenir títol. Un cúmul de sensacions que apareixen i desapareixen quan la ploma o el teclat dansen a un ritme frenètic!
Una decrepitud plena de vida i observació...línies que han seguit la traça a un dolç poema...
Arreveure!
rkl