De sobte tot, de sobte res.

Un relat de: betixeli

T'has adormit sobre el blau,
enduent-te amb el son rialles sonores.
Les trobo molt a faltar.
Maleïdes, agosarades ones.

El rebuig s'eixampla dins el meu cap,
la negació pren forma,
i obeint un impuls agressiu
busco una veu que no torna.

Tot el que em queda de tu: set fotografies
i algunes nits d'estiu,
un caminar alegre
i un mirar el cel gairebé instintiu.

I una llàgrima, això també em queda.

Comentaris

  • No sé perquè, però mentre llegia l'últim paràfraf m'ha vingut al cap el poema 6 de Veinte poemas de amor y una canción desesperada de Neruda...

    Te recuerdo como eras en el último otoño.
    Eras la boina gris y el corazón en calma. [...]





  • Bones![Ofensiu]
    Kina | 16-08-2007 | Valoració: 10

    Bones! Sóc Kina. Moltes gràcies pel teu comentari. El teu relat m'ha portat records d'un passat que creia oblidat. Així que crec que aquell passat que cadascú porta a les seves espatlles no el podem pas borrar, el que si que podem fer és imaginar que no ha existit. Tot i que pot tornar a aparèixer al teu davant amb una cançó, uns ulls semblants, unes paraules característiques.. que et portin de nou a aquell record..

    Potser es pot pensar: "Tan de bo els records caiguessin a algun forat on no poguessin sortir mai.. o cremar-los quan trobem algun bar obert.."..
    Però jo crec que el passar del temps en ensenyarà a apreciar-los.

    Ja no m'enrotllo més, perquè crec que t'hauràs adonat que m'has tocat en el meu punt feble, jeje. Però això es positiu, això vol dir que les teves paraules m'han arribat =).

    Espero notícies teves.
    Energia per viure.
    Att. Kina.

l´Autor

Foto de perfil de betixeli

betixeli

113 Relats

295 Comentaris

91775 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Surto a la terrassa i cullo tres fulles de menta, en tasto una i escric el que em ve al cap,
i el mateix faig amb les imatges que sorprenen els meus ulls d'aprenent, amb els fets que em remouen i amb els pensaments que faig crèixer sense saber-ne massa el destí. Escric el que sento, i al desar-ho en paraules és com si tot el que he (a)notat esdevingués més tangible, més compartible, més de veritat.