De res

No vaig saber què fer, així que vaig començar per no fer res, arribant, amb molt esforç, a no aconseguir res del què em vaig proposar. Va ser inútil continuar fent, no va servir perquè estava buit per dintre. I tot i que el meu esforç no va ser en va, donat que el no-fer durant una estona em va fer veure que no era necessari ni pensar per no fer res, em vaig oblidar dels quefers rutinaris i del bombardeig constant de continua informació que ens omple a tots d'artificioses idees i metàfores de la realitat. Lluny de tota racionalitat i de principis ordenadors i després d'un llarg viatge sense principi ni fi que no em va dur enlloc, vaig sentir el buit apoderar-se de mí. Sense saber per quin motiu... no vaig poder fer res per evitar el què no entenia, donat que la meva capacitat per raonar va quedar paralitzada i el meu coneixement anul.lat per complet. No vaig voler adonar-me del què em passava, en primer lloc perquè no em passava res, i, en segon lloc, perquè no ho podia saber, evidentment. Si es donés el cas que alguna cosa hagués pogut passar, llavors... llavors res tindria sentit irracional. Si tan sols no hi hagués res per fer, no intentaria detenir el què ja era irreversible. Sense cap mena de dubtes, el meu propòsit inicial es va veure frustrat per complet en no tenir la força necessària per impedir-ho. Per impedir que quelcom inexistent que d'una banda em proporcionava el sentir que res m'omplia per dins, i, de l'altra, que el buit més pur estava dins i fora del meu ésser. Era absurd preguntar-se alguna cosa, era impossible pensar en res. Vaig deixar l'existència per convertir-me en part del no-res, al límit de l'infinit i d'allò etern. Mai més vaig saber de la meva existència. Mai més va succeir res que pogués advertir-me que alguna cosa existia en mi. De res va servir intentar saber quelcom més... i vaig desistir.

29/01/1991