De llevant (passió)

Volia retenir als seus llavis, o als meus, cada paraula. Cada gest que s'escapava, pronunciar-lo jo, heretar la bellesa dels mots, atrapar els pedaços de llum que com una ploma sacsejava. Ensalivar el pergamí accentuant la rigidesa dels batecs.

Hi ha vegades, que saps que davant teu tens algú excepcional. És alguna cosa semblant a quan et trobes una flor exòtica, i tens por de que la parla t'hagi fugit, i que mai no sàpigues si és que a vegades hi ha algú que juga mala passades.
És com voler segellar el vent de llevant quan bombeja el cel, fer-lo ser tot quiet, i tanmateix no deixar que els batecs perdin força, jugar a desbocar qualsevol so. Posar brides al cavall alat, que la sort del malaurat, pretén arrabassar-te la calma.
Trobar finalment l'amagatall, aquella cova que semblava rebregada amb l'única funció d'un cau de solitud, sovint abstracta, sentir-la ara plena.
Llavors t'adones que no pots dir res, que només pots assentir amb el cap les paraules que mai seran teves. Corroborades amb un gest inútil i febrilment admirat.

Jo volia demostrar-li que n'era conscient de tot allò que m'explicava, de tota la màgia, i em recobrava de l'espant de ser al seu costat, si ajupia mig cos i ara passava els dits per la tela dels quadres, i jo perdia l'equilibri del desig, i les emocions menys pensades, en l'atzar. M'explicava que les flors, i que tots els llibres, en parlen. Que la té pel cos, i que els somnis, la dormen tranquils pels racons de la casa. Quan ell parlava i parlava, i jo volia dir-li calla, que no puc més. Fins que a punt d'encetar el plor, em posava un dit als llavis, suplicant.

Va ser aquell dia quan va deixar de parlar, que li vaig notar als ulls aquell deix de passió, aquella llum malaltissa, de goig de viure.
I vaig apartar-me'n desconcertada, adolorida, perquè en ell, hi sobraven les paraules.