De Constantí

-Aquesta és al Molino de Luna- em diu, i em passa la fotografia amb els dits un xic -només un xic- tremolosos.
-I això a on és?- pregunto, mentre anoto el nom al sobre corresponent.
-A Osca, totes són a Osca- em contesta, sorprès de la meva ignorància. Segur que pensa Què els hi ensenyen a aquesta mainada a la Universitat?
-I tots són palafrugellencs?- li demano, renunciant a comentar res sobre programes d'estudi, mentre em començo a mirar amb atenció el grup de milicians retratats sense armes en un moment de descans, entre pedres i matolls. Trobo que no semblen soldats, van vestits de maneres diferents, amb gorres i...
-No, aquí érem uns quants de Palafrugell i el altres són de Constantí. Saps on és Constantí?- el senyor Torres ja dubta de tots els meus coneixements.
-Sí, a Tarragona, no?
-Això mateix.
-I quina data hi poso?- torno a agafar el llapis.
-Era el trenta-sis, totes són del trenta-sis...- el seu to resignat em fa notar que per ell és evident que la data no pot ser una altra; al trenta-set ja qui sap on devien ser, però no he estudiat la Guerra Civil, senyor Torres, ho sento...
-I la noia?- L'he vist de cop, entre els cinc companys asseguts, davant d'altres cinc que estan drets.
-De Constantí. N'hi havia molt poques, de noies... I mira, aquesta la vaig fer mentre jugàvem un partit de futbol, i aquesta és de quan menjàvem el ranxo; el del perol és el cuiner. I aquesta és a la Loma de los Mártires, i tots són morts tret de mi: en Salvi i en Miquel varen morir allà, l'Enric en un bombardeig a Apies, i en Joaquim a la Savoia francesa, a la resistència. Jo sóc aquest de la barba...
-Sí, ja el veig. Aquí degué deixar la càmera a algú, per poder sortir a la foto. Se'n recorda de qui era?
- No, d'això no, fa tant de temps... I aquí estem construint una chabola per dormir… I aquí a les trinxeres... I aquí al cementiri de Tiers, enterrant un company... N'estàs segura que aquestes fotografies poden interessar?
-I tant, ja ho veurà. Ara, amb la democràcia, hi ha molt d'interès en els documents i en la història, i a pertot s'estan organitzant arxius i obrint als ciutadans i es recullen testimonis interessants i...- m'aturo un moment rumiant arguments per acabar-lo de convèncer de deixar-me fer una còpia de les imatges.
-Bé, bé, doncs si et sembla que poden servir per alguna cosa ja te'ls pots quedar, que a casa no hi fan res. Alguna és una mica borrosa però és clar, feia poc que tenia la càmera- que encara fa fotos, eh!
-Ah, si?- li dic un xic distreta mentre poso els dos formularis i el full de paper carbó a la màquina d'escriure ben de pressa, abans no canviï d'idea. Les còpies sempre perden qualitat, i la d'aquestes fotografies és ben justeta...
-I tant! Sempre m'ha anat molt bé.
-Doncs no es preocupi perquè encara que no siguin perfectes tenen un gran valor documental. Va fer tot un reportatge de la vida dels voluntaris al front, senyor Torres- i no li dic però li agraeixo de tot cor la confiança al deixar-me aquests tresors de fa cinquanta anys, tot i la meva ignorància i l'aparença d'un arxiu a mig muntar.
-I més que n'hagués fet però em varen dir que si em veien retratar em podien acusar d'espia i tenir problemes i vaig plegar.
-Prou riscos tenia a la guerra com per buscar-ne més...
-És clar! Bé, doncs si ja estem me'n vaig cap a casa que a la dona no li agrada que arribi tard a dinar.
-Ja ho he apuntat tot, moltes gràcies, si em vol firmar aquí, a sobre del seu nom... i aquest és el rebut de la cessió. I una última cosa: si ve algú que investiga sobre aquest tema i el vol entrevistar li farà res que el truqui?- fa poc temps que treballo a l'Arxiu Municipal però ja he après que hi ha gent que no vol parlar de la guerra.
-No, ja ho pots fer. Però que s'afanyin aquests investigadors, que ja sóc una mica gran- em contesta amb un to burleta, i em fa pensar en el meu avi. Ell té menys cabells, però d'arrugues estan si fa no fa. La seva és pell de gent que ha passat molt de temps a sol i serena, diríem...
-Passi-ho bé, senyor Torres, i moltes gràcies- acabo, somrient, mentre l'acompanyo a la porta. Sé que no m'acceptaria una frase del tipus Però si se'l veu molt bé...
-Adéu, nena, adéu.
Em torno a seure a la meva taula, contenta. Avui ha estat un bon dia, n'estic segura. Falta mitja hora per plegar, i tinc feina per fer però no la faig: repasso una i altra vegada les fotografies que m'acaben de deixar, les imatges que em posen en contacte amb una història que ha passat de veritat: una història amb cares, amb ulls, amb somriures, amb fred, amb cansament, amb sofriment... Penso que la Loma de los Mártires va fer honor al seu nom i sento una esgarrifança a l'esquena... I penso que vés a saber si la noia del Molino de Luna havia vist aquell cartell de la miliciana que senyala amb un dit mentre sosté un fusell a la mà, i va sentir que la crida també anava per ella. Busco sobre la taula el catàleg on em sembla que l'han publicat i... sí, el trobo. A dalt es llegeix: Les milícies us necessiten! i de fons desfilen nois, alguns amb casc, alguns amb gorra, i tots vestits de manera diferent, com el senyor Torres i els seus companys, però aquí s'acaben les similituds. Al Molino de Luna no hi ha ni les fileres rectes, ni els perfils semblants, ni les expressions idèntiques, serioses i decidides, de gent que no sembla patir per res... No, no s'assemblen gens... Com es devia dir la noia? El senyor Torres no recordava el nom de cap dels de Constantí, degueren estar junts poc temps. Llàstima! Ella té unes faccions agradables i arrodonides, i somriu. No en hi ha gaires que somriguin... I perquè deu somriure? Potser perquè té una caràcter alegre passi el que passi, o perquè en aquest moment és una més del grup, o perquè està fent el que creu que ha de fer... S'ha posat la gorra un xic de costat i es veu la clenxa, que porta al mig. S'agafa amb les mans el genoll d'una cama... És molt jove, molt... I la seva família? Potser eren gent d'idees, que diuen els avis, i en varen estar orgullosos. Potser no hi estaven gens d'acord, per pensar diferent o per ser noia, vés a saber; als anys trenta encara deuria ser més difícil... I després? Com li va anar després? Va tenir un després, primer de tot? I si el va tenir, on i com va ser? Ella i jo ens mirem als ulls, i estem igual: ni jo ho sé ni ella, en aquest moment, ho sap. Però somriu. I em toquen les dues un dia de setembre de mil nou-cents vuitanta-sis mirant un somriure, un somriure d'una noia de Constantí.