Darrer desig

Els amics li van dir que havia de demanar un desig. Ella agafà aire i va contenir la respiració. Era de peu, els ulls fixes en les espelmes del pastís. Es mostrava immòbil, com si s’haguera convertit en una estàtua. La seua ment s’omplia de múltiples opcions: una successió caòtica i circular d’idees. Els ciris es consumien, percebia les mirades penetrants del grup. «Va, redéu, que hi ha fam!», reballà algú. Va començar a sentir una pressió als pulmons, símptomes de mareig. De sobte, sense adonar-se’n, va obrir la boca. «Vull tenir bons amics», digué amb un fil de veu. Es va produir un gran silenci. Alguns l’observaven amb la boca oberta, d’altres tenien el cap ajupit. «No volia dir això, jo...», titubejà, el rostre encès, les pupil·les inquietes. Aleshores, va veure les petites flames: quasi sense ciri, foc tremolós, espurnes, però cap espelma apagada encara. Va tancar els ulls, féu una llarga inspiració i va bufar amb força. Tots els ciris s’apagaren. Ella es va volatilitzar.