Dalt d'una bastida

UN HOME DALT D ELA BASTIDA DEIXAT DE LA MÀ DE DÉU

Un home dalt de la bastida -la seva pròpia vida, edificada amb ferralles d'antigues construccions, amb travessers de fusta vella, esquitxada de guix i de pintura de multitud d'encalcinades i pintades remotes; tota ella trontollant i ballant a cada pas insegur dins la gran obra- deixat de la mà de Déu restaurant una façana immensa que un cop enllestida hauria de tornar-se a començar des de l'inici: tant és el temps que precisa la realització de l'obra.
Al fons insondable la gentada fa el seu pas pel carrer estret que accentua la verticalitat de la ciutat. Travessen de banda a banda, es creuen, s'aturen als aparadors enlluernadors, brogeix una conversa sobre l'altra, una salutació, una xiscladissa indefinida que es fa un so monòton. Sota la bastida no hi ha circulació motoritzada, però de dalt estant se sent la fosca nota dels motors i de les rodes sobre l'asfalt d'altres carrers que l'altura permet veure. I tot plegat és lluny i, així, l'home de la construcció avui se sent ell mateix, perquè la gran visió, la panoràmica extensa, la soledat del seu aïllament perillós i, alhora, privilegiat, concedeix una treva a la seva feblesa i fragilitat: se sent fort de tanta resistència.
I tanmateix, tot és condicionat a aquella localització precària, cosa que limita la seva llibertat de moviments: l'espai és restringit; les posicions del cos, precises; els privilegis, condicionats pels inconvenients. És llavors que se'n recorda de la condició humana i que recobra el vertigen de la quotidianitat.

UN HOME, PENJAT AL TERRAT, QUE ENS CRIDA

Un home penjat al terrat ens crida amb insistència perquè li ha relliscat l'escala i ara no pot baixar. Però nosaltres no podem atendre'l. Sota nostre, hi ha un desnivell de pisos, des de la teulada que construïm, i les escales se'ns han escorregut, paret avall, i jeuen en un marge. Ara mateix ja s'enfosqueix la tarda.




NO SÉ BEN BÉ QUÈ EM DEIEN.

No sé ben bé què em deien. Pintant damunt la bastida només se sentien les veus com si et parlessin en llengües desconegudes. I ells no cridaven més, mantenien la veu estable i semblaven repetir les mateixes coses. Quan jo els volia fer entendre amb crits i gestos, assenyalant-me l'orella, fent ganyotes d'estranyesa, havent aturat la feinada prevista, ells es mostraven inalterables. No he sabut ben bé què em deien. Gairebé asseguraria que no parlaven amb mi. Tot i que jo em tombava i buscava un altre possible oient que m'envoltés en aquella soledat inestable de fustes velles i esquitxades de pintura. I així, estranyament, he continuat la feina. Els sentia, i era tanta la constància d'aquella gent que un parell de vegades he repetit l'operació de deixar els pinzells i tombar-me en l'estretor de l'espai precari. Novament els he deixat estar, anaven a la seva com si jo no comptés. Però, alhora, jo era el receptor únic i indiscutible. D'aquesta manera ha passat el matí i el que era sorprenent ha passat a ser habitual. Mentre baixava escala avall per esmorzar, havent deixat un pany de paret ben blanc i net i pur i flamant de la llum d'un sol aterridor, les veus s'han fet intel·ligibles -potser per la proximitat, potser per una hipocresia impertinent- i he entès ben bé el què em deien. Però jo no era allà dalt i ells encara s'adreçaven a la meva existència enlairada. L'entrepà de pernil era gustós i la vida era una blanca paret renovada i neta.