Cròniques de l’alter ego [i 7]: Viatge de retorn o el perquè de tot plegat

Un relat de: rautortor

He intuït -la intuïció s’acreix amb els anys- que la trobada d’aquest vespre seria la darrera. Ho he notat en el posat d’en Watson. Tristoi, absent, ple d’urgències, com si fos la fi del món o bé el principi d’un retorn molt de temps esperat. Avui ambdós hem preferit tocar de peus a terra i deixar de banda les evocacions anecdòtiques de tota una vida junts. Junts? Això s’hauria d’explicar per menut.

Tot va començar amb el fet d’una amistat entre adolescents, companys d’internat. Un bon dia em van regalar un ratolí de fusta amb grans orelles i cua de cuiro. No recordo ben bé el motiu del regal ni tampoc el perquè del nom que li vaig posar, Watson. Qui sap si hi van influir les lectures de Conan Doyle o, simplement, fou una ocurrència més. De seguida el vaig convertir en una mena d’alter ego, fins al punt que incloïa la seua silueta al costat de la meua incipient signatura. Després passà a les samarretes i a d’altres objectes d’ús personal i, a la vegada, la doble be es convertia en un dels meus signes d’identitat. Poc a poc la imatge d’aquell menut rosegador va anar multiplicant-se, ara de drap, després de metall o en forma de penjoll. Fins que altres amors i altres interessos el van relegar a l’oblit.
Així i tot, quan, constrets cos i ment pel dolor i la soledat, m’ha sobrevingut la pruïja de saber els perquès de ser com sóc, de cop i volta ell ha tornat enmig de la nit anímica en què havia caigut. I així, vespre rere vespre i pas a pas m’ha acompanyat més enllà de la tediosa fressa del concentrador d’oxigen i, plegats, hem evocat els trets més íntims de la meua realitat...

- Oi que sí, Watson?... Watson?, vaig invocar-lo sobresaltat en no rebre resposta; el necessitava ineludiblement per cloure plegats les hipòtesis i la raó de ser de tot el que vam viure en comú.
- Tranquil, pare, tranquil. El tinc jo guardat a casa, l’autèntic. Ara et convindria dormir una estona, em respongué una veu clara i afectuosa, familiar, mentre una mà amiga acaronava la meua.

Comentaris

  • Originalíssim.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 09-06-2021 | Valoració: 10


    Hola Rautortor, un relat de categoria biogràfica i històrica, que és molt agradable de llegir i trobe originalíssim. Sempre em sorprens amb els teus relats, on li poses molta fantasia.
    Enhorabona i fins a l'altra...
    PERLA DE VELLUT

  • Records i fantasia [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 05-06-2021 | Valoració: 10

    El passat sempre present, acompanyant la memòria d’infant i la realitat oxigenada. Sempre és un plaer immens llegir els teus relats i aprendre. Una forta abraçada.
    Aleix

  • rectificació[Ofensiu]

    No és habitual acceptar correccions, Raül. De fet, les bases no ho permeten.

    Però mira, els jurats rebran la correcció final que tu has comentat.

    De fet, ahir, en validar el relat, vaig pensar que aquest final que ara poses era més adient, tenint en compte el tractament que havies fet en tot el relat, i que el final el canviaves. Mira, vas sentir els nostres pensaments!

    Farem el canvi, no pateixis.

    (homefosc)

    PS
    em doneu molta feina, ja està bé!
    I que no suposi cap jurisprudència, no sempre podrem estar al cas de fets similars, i si ho fem avui, no vol dir que ho fem sempre.

  • Petit canvi[Ofensiu]
    rautortor | 20-05-2021

    La segona part del diàleg final quedaria millor canviant el tractament del fill/a envers el seu pare ja gran i malalt utilitzant l'apel·latiu "vos". Quedaria així:

    - Tranquil, pare, tranquil. El tinc jo guardat a casa, l’autèntic. Ara us convindria dormir una estona

  • Relat rebut[Ofensiu]


    El teu relat entra a concurs, gràcies per participar.

    Comissió XI Concurs ARC de microrelats

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

rautortor

171 Relats

580 Comentaris

104944 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.




Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen