Crònica d'una mort no anunciada

"Comencem a morir al moment de néixer." També és ben cert que tornem a néixer al moment en que morim. Tot té una explicació.

La meva infància va transcórrer de forma normal, com la d'un nen qualsevol que té el pare exiliat a Mèxic i un germà perseguit per la policia per tal d'organitzar les primeres manifestacions a favor de l'alliberament sexual (qui ho diria que ara és el marit de l'Almodóvar). A l'hora del pati em pegava amb el primer que trobava, i després ens perdonàvem i anàvem junts a jugar amb la baldufa.

De la mateixa forma, em vaig fer gran gairebé sense adonar-me'n. Assistia a recitals de Raimon i Ovidi Montllor, col·laborava amb vagues i manifestacions estudiantils que van fer possible treure'm la carrera amb 7 anys, i sovintejava la comissaria de Prefatura de Via Laietana com a postres de manifestacions i reunions clandestines. Malgrat dur una vida tant vital, em trobava sol. Tant sol, que les persones amb qui més temps passava eren el Ramiro i el Gómez, dos secretas que em seguien els passos dia i nit per tal d'assegurar l'ordre allà on anés. Crec que mai vaig ser feliç, per això puc narrar la meva mort amb total tranquil·litat.

Tot va començar al matí del darrer dia. Sovint em pregunto si aquell dimarts em vaig llevar amb el peu esquerre. El cas és que després d'aconseguir fugir de l'ascensor de casa on m'havia quedat 3 hores encallat; després de creuar la Diagonal en vermell perquè feia tard a la feina; i després de sobreviure a un atrac a un banc a mà armada, vaig morir a casa, assegut al sofà quan em disposava a encendre una cigarreta. Havia oblidat que la nit abans m'havia deixat el gas obert.
L'explosió va ser rotunda i perfecte. Els quatre habitatges del principal de l'edifici van quedar fets bocins, i jo en un obrir i tancar ulls, vaig trobar-me aquí, on sóc ara, a l'altra vida.

Aquest món del més enllà, desconegut i ignorat pels humans, és un món on tothom és igual, sigui quin sigui el seu passat. Ningú hi arrosea els seus pecats en vida, i tots hi arribem de la mateixa manera: morint.
En aquesta altre dimensió (que no és el cel ni l'infern) hi convivim totes les persones que vàrem existir en un passat humà; de fet, en les darreres eleccions Plató va ser elegit president del Govern, però Juli Cèsar, Leonardo da Vinci i Hitler (que proposava crear un sol món de blancs, un altre de negres, i un altre de jueus) van aconseguir un bon nombre d'escons, i durant els darrers dies corren rumors de que és possible un pacte de tripartit d'entesa...

Mirat tot d'aquesta manera, repassant la meva vida satírica, i reflexionant sobre el meu present infinit, em qüestiono per enèsima vegada si aquell dimarts era dia 13.