Crònica d'un maqui perdut en el temps (IV)

‘L'aigua freda et va baixant per l'esquena, i et sents cada dia més mort, quan veus que tot allò que vas somiar s'escola per un pou sense fons i la teva vida es regeix per la pura inèrcia de la violència, i et veus rodejat d'homes infames, de bandits en la seva majoria, que segur que no creuen en la pau, que et segueixen només perquè els hi pots proporcionar diners i armes, i potser víctimes fàcils per la seva destrudo...'

Quan en Solé arribà a la casa, en Ramírez va desar precipitadament la llibreta que havia estat llegint d'amagat en una calaixera. En Solé va entrar a l'habitació i es va quedar aturat en veure'l allà
- Què hi foties, aquí? - li va preguntar amb mal humor, mirant-se'l suspicaçment.
- No res, senyor - contestà en Ramírez, amb veu ferma - m'havia semblat sentir-hi rates, aquí, hi estava donant un cop d'ull.

"Aquí les úniques rates que hi ha sou vosaltres" pensà en Solé, però es limità a fer un gest malcarat i a marxar de l'habitació. Minuts després es trobava al soterrani de la masia, mirant a l'espia de fit a fit. Se'l mirava sense dir res, intentant sondejar la profunditat de la seva ment, intentant comprendre que era el que podia portar un home a trair als seus, a donar a un enllaç espanyol els plànols de la Central Hidroelèctrica del Pantà de Talarn, que proporcionava energia a tota la zona fronterera. A més a més, el dia triat per l'operació coincidia amb un transport de tropes a la Frontera de l'Ebre. Això indicava un grau d'infiltració elevadissim en la Intel·ligència Militar, si es que se'n podia dir intel·ligència...

Va tirar-li una galleda d'aigua per sobre, per despertar-lo de la manera més desagradable possible. L'espia va estossegar, es va estremir, i va obrir els ulls. Va aguantar-li la mirada a en Solé.

- Vens a matar-me? - Digué amb total enteresa.
- Si - digué en Solé, poc convençut.- No. No ho sé, depèn de tu. Dóna'm un bon motiu per no fer-ho.
- Si el que pretens és que aturi l'atac a la central, m'hauràs de matar, perquè no puc fer-ho. Però puc mirar d'endarrerir-lo, per donar temps als militar a organitzar-se.
- Uhmmm... -feu en Solé - si, això podria estar bé. - En Solé es va posar a caminar per l'habitació, es va plantar darrere de l'espia i va treure la pistola.

- Digues, com et dius? - va dir mentre li posava la pistola al clatell.
- Joan. Joan Garcíes.- va contestar l'home, amb la veu sorprenentment ferma.
- Tens dona? I fills?
- Doncs no... Bé, n'havia tingut, de dona, però va morir. I els meus fills viuen a França.
- Deixem endevinar-ho, morta a mans de catalans? I tu, l'heroic marit desconsolat, decideixes lluitar contra les intencions catalanes mitjançant l'espionatge... Commovedor.- va deixar-li anar en Solé, amb un posat de burla. En Garcíes va girar el cap per poder mirar-lo a la cara.
- I què me'n dius de tu? Lluites per la llibertat? Per la llibertat de qui, si es pot saber? Em sembla que has llegit més Nietzche que Marx, tu... - En Solé li va ventar un cop de puny que va girar la cara d'en Garcíes. - Ah, així que vaig per bon camí, eh! - va continuar en Garcíes. En Solé va posar-li la pistola a la orella. - Vinga, endavant! Fes-ho! Ja saps que em necessites per enrederir l'atac!
- Et creus que necessito a ningú, jo? Et creus que aniré a parlar amb els militars? Jo? Que sapigues que em busquen per empresonar-me, els militars, així que treu-t'ho del cap. I això de que et necessito... El meu escamot serà suficient per aturar-ho tot plegat, ja ho veuràs! - I dit això, va disparar, deixant la paret plena dels últims pensaments d'en Joan Garcíes, que va quedar immortalitzat amb una expressió de sorpresa incrèdula. - Tu mateix ho has dit, petit, molt Nietzche, he llegit!- I, teatralment, va enfundar la pistola emulant a un vaquer del far-west.- Així dispara Zaratustra!