Crònica d'un maqui perdut en el temps (III)

Havien caminat durant una setmana cap al nord, mentre els pèrfids dits de l'hivern s'estenien sobre els boscos, enfarinant la terra i glaçant el cor dels homes. Tot i això, era clar la gent d'aquelles terres no tenia por de l'hivern, donat que a cada poble on s'aturaven per demanar aixopluc se'ls unien un mínim de dos homes. L'escamot contava, en aquells moments, amb 22 homes valents i un mecenes, l'alcalde de Taús, que els havia proporcionat una gran quantitat d'armes, municions, provisions, mapes, i un parell d'informacions interessants.

L'alcalde, un terratinent amb deliris de grandesa, havia pensat que proporcionant armes a l'escamot d'en Solé s'estava llogant una Guàrdia personal per als seus plans, fossin quins fossin, però en Solé n'era perfectament conscient i un bon dia va desaparèixer amb els seus homes abans de que cantés el gall i no se li tornà a veure el nas per Taús.

La idea d'en Solé era dirigir-se cap a la frontera, passant pel nord de Sort i tombar després a l'oest creuant la Vall Fosca fins la zona fronterera, l'anomenat Punt Calent de la guerra, una guerra que uns s'entestaven a veure com una guerra civil espanyola, però que des de dins estava clarament vista com una autèntica lluita per l'independència d'un país ocupat. En Solé es veia com per sobre de Estats i Banderes, ell lluitava per un món lliure on poder viure en pau sense trepitjar el veí i no ser trepitjat per ningú.

Així doncs, un cop creuada la Vall Fosca, pensaven d'establir-se en algun lloc prop del Pantà d'Escales i començar una creuada guerrillera contra les tropes espanyoles que controlaven uns quants pobles de la zona, pobles que l'exercit no havia intentat ni tan sols recuperar, concentrant-se en una gran ofensiva a les bases de Benasc i Saragossa. En Solé no podia entendre que vilatans catalans fossin maltractats per les forces d'ocupació i que l'exercit no hi enviés ni tan sols una llauna d'olives. La teoria del General Feliu era que un cop caigués la base de Benasc totes les forces ocupants es replegarien més enllà de la Frontera Vella. Però en Solé no compartia aquesta opinió, i aquest era el principal motiu de la seva rebel·lia.

Era un matí fred. De nit havia glaçat i els peus dels homes deixaven petjades blanques sobre el terra del bosc. Aquell dia caminaven per una pista paral·lela al camí de Sort, atents a qualsevol moviment per tal d'endinsar-se al bosc en cas de que aparegués alguna patrulla, que, val a dir, havien estat sorprenentment escasses en els últims dies, i més tenint en compte que hi havia un suposat criminal fugit amb un escamot d'homes armats sota les seves ordres. Aquell dia arribarien a Rialb de la Noguera, on finalment farien cap a l'Oest, cap a les Fronteres i la Guerra.

A migdia, arribaren a Vilamur, i arribà el moment de creuar el camí. En Solé envià dos exploradors a investigar l'altra banda del camí. Tan bon punt aquests s'endinsaren en el bosc de l'altra banda, es va començar a sentir un soroll de motor que s'apropava del cantó de Sort. Des d'on eren no podien veure el camí en direcció a Sort, però si que podien veure perfectament i discreta el camí que venia de Vilamur, el poble més proper, i en Solé observà com un cotxe s'apropava també des del poble. Ordenà als seus homes que s'amaguessin i observà el camí amb expectació.

El primer cotxe en arribar fou el que venia de Vilamur. Per sorpresa i horror d'en Solé, frenà just on eren ells. Del cotxe en baixà un home, sense donar mostres d'haver detectat la seva presència. Calçava botes camperes i un abric de pell llarg fins els peus. Duia roba gruixuda i això accentuava la sensació que desprenia d'enormitat. Pel cap baix, devia mesurar dos metres dalt i un d'ample. Era un armari amb cames, coronat per una gorra de pel que li cobria les orelles. Una punta de cigarreta li sortia d'entre els llavis, i arronsava les celles. Feia cara de ser un paio perillós, amb les idees clares. A en Solé no li hauria fet pas gràcia tenir que enfrontar-s'hi cos a cos.

L'arribada de l'altre cotxe va interrompre les seves reflexions. Es va aturar just davant de l'altre, però no en va baixar ningú. L'Armari va reaccionar pausadament. Va saludar cap a el cotxe, va obrir el maleter del seu, i en va treure una sèrie de tubs llargs. En Ramírez murmurà darrere d'en Solé que semblaven plànols, i en Solé hi va estar d'acord.

Decidit a actuar ràpidament, en Solé va ordenar a deu dels seus homes que es dirigissin al següent revolt del camí de Sort i que s'ho fessin venir per aturar el cotxe i aconseguir els plànols que ara mateix l'armari estava entregant al conductor del primer cotxe, un Jeep Cherokee més vell que la tos. Va deixar clar que l'havien d'aturar fos com fos, i si havien de matar al conductor, que ho fessin, però que aconseguissin els plànols. Es va quedar amb la resta d'homes, i un cop el Jeep es va haver posat en marxa i desaparegut darrere del revolt, van saltar al camí i van rodejar l'armari. Aquest va intentar ficar-se al cotxe, però va rebre un cop de culata al cap i va quedar mig estabornit. Al mateix temps, van sentir-se trets a l'altre cantó del camí, i hi va haver un gran terrabastall quan el Jeep es va encastar contra un arbre de la vora del camí, el seu conductor estès sobre el volant, el seu pit un esclat de sang. Mort.

En Solé va trobar una Coca-Cola al maleter del cotxe de l'armari, la va obrir, i n'anava fent glops llargs intercalats amb rots grotescos mentre els seus homes buscaven els plànols.

- Beguda de capitalistes, eh?- li digué un tal Pere, que s'havia unit a ells a Cabó.
- Pss, mata la set...- va contestar en Solé, indiferentment. Tot seguit va deixar anar un altre rot - Surten els plànols o no surten, coi?!- va cridar. Just en aquell moment un noi va sortir del cotxe amb els plànols a les mans. Els va entregar a en Solé, que obrí un dels tubs i en tragué el que, efectivament, era un feix de plànols. En Solé els observà detingudament, però no va saber treure'n l'entrellat. Finalment, cridà a un noi que abans de la guerra estudiava per ser arquitecte. El noi va analitzar tot aquell garbuix de linies i cotes i va arribar a la conclusió que eren els plànols d'una central hidroelèctrica. En Solé va rumiar una estona i va dir als homes que passarien la nit al poble, a casa d'algú que els volgués acollir. Esperarien a que el presoner despertés i l'interrogarien. Al preu que calgués.

******************************************

Del diari d'en Solé, 5 de Desembre.

L'espia dorm. Sembla que el seu cos ja no podia suportar més dolor, i, de tota manera, ja ha dit tot el que volia sentir. I ja m'ho esperava. Ens haurem d'acostar massa a Tremp per aturar tot això, però quin remei. Potser els idiotes dels militars entraran en raó quan els hi expliqui el que he descobert. O no, no ho sé. De tota manera, no necessito la seva ajuda per aturar el sabotatge de la central.
L'escòria que tinc per homes són a l'habitació del costat. Han agafat a una noia del poble i estan passant l'estona amb ella. Els aturaria, però sembla ser que la noia ha vingut pel seu propi peu i amb les cames ben obertes. Suposo que el menjar no sobra a casa seva, i val a dir que es endimoniadament atractiva. Demà decidiré que faig amb el presoner. Ara per ara, em sembla que dormiré entre les cames de la noia de l'habitació del costat aquesta nit.

******************************************

La noia jeia en un matalàs col·locat a terra, nua i adormida. En Solé l'havia fet seva tant com havia volgut, a canvi d'un plat de llenties. Tot i això, una idea no deixava de rondar el seu cap. Qui s'havia venut, ella pel plat de llenties o ell per un instant de fals amor?