Creta

Ell encara no ho sabia, però sens dubte, la vida segueix un fil.

Caminava perdut, quan de cop, malgrat la intensa pluja, li va semblar entreveure el que era una casa. I com necessitava menjar, assecar-se i descansar, s’hi va acostar.

Se sorprengué quan va reconèixer el rostre que li obrí la porta. Per un moment, pensava que li caldria girar cua, però, fora pronòstic, va ser acollit. Va assecar-se vora el foc, soparen recordant vells temps i acabaren la vetllada al llit.

Al matí, quan despertà, s’adonà que res havia estat casual. Es trobava de nou al laberint, però aquest cop sense el cabdell de fil que el salvaria. Era tard per penedir-se del dia en què la va abandonar en aquella illa.