Creació

Figuració. Una escala de marbre blanc. En una sala tan fora mesura que no t'és possible de concretar-ne l'abast. Presoner potser d'algun encanteri, t'hi has trobat de sobte però suaument, sense sentir-te estrany. És l'edat d'or. No hi ha conflicte, només el subtil fregadís de les sedes, el xerroteig dels ocells invisibles, la remor tènue de les branques gronxades per l'oreig. Hi podries afegir el perfum pressentit que t'augura la presència de l'estimada.

Ets a punt de conèixer-la, però ja en saps la nuesa i la calidesa del seu cos. És el moment de desempolsar vells poemes: "Flexible geometria de l'amor..., peresosos i lents serpentejàvem entre llençols albíssims..., amoixa'm que lleu llisco..." I podries enfilar-te per l'heura del somni reviscut per anar encara més enllà, ineficaç cercador de raons, "per mullar els llavis ardents en veires de cristall i gemmes".

Però retorna a escena. Ets covard fins i tot quan imagines. Retorna, perquè ella és a punt d'insinuar-se al cim de l'escalinata. Mira com tremola l'aire d'aquest miratge sense desert i no defugis l'esglai primer del triangle del sexe. Al seu voltant creix i s'ordena la figura blanca. Recorre la vertical, breu, fins al melic, oh sí, tan perfecte i necessari per confirmar que és nascuda de dona, encara que com tu, irreal. No t'hi deturis. Ha avançat un peu primer, i ara l'altre, i el bressoleig del pas marca la cadència de les sines, elàstic turment on et perds d'avançada. I per damunt de tot, humits, goluts i tendres, aquests llavis que han afinat tantes besades, preludi necessari a la justesa de l'encontre que ja es produeix.

Has perdut en un instant el tacte aspre de l'hàbit que et cobria i sense fronteres les pells es fonen amb la vibració precisa del desig que creix. Acostes als seus ulls la mirada i et torba la franquesa del gris i la lluentor de la benvinguda. Saps que no parlarà perquè no ho vols, però et deleixes per sentir el vellut de la veu. No convé encara posar tons al silenci ple de pensaments i enllaces la cintura forçant el camí de la cambra.

És com esperaves: el domàs del llit cobrint l'altar de la cerimònia, arredossat pel ramatge espès del bosc i encès per la llum de la posta. Deixes que s'avanci per gaudir-te de la contemplació de l'esquena i la dolcesa de les natges que a mesura que s'allunyen t'acosten al cim del goig i es fan el nord que fita roent el glavi que t'exigeix una beina d'amor suau i humida i càlida i palpitant.

Segueix el rumb, que la mar plàcida s'estén al teu davant. La sirena emmudida pel teu voler es fa rosa dels vents. Hiperbòries mans s'aferren als coixins mentre la corba dels genolls dibuixa amb precisió la vall del petit mont equatorial. I allí, com un xuclador de vertigen que centra totes les espirals del desig, se't bada l'últim port d'aquest viatge que ara inaugures. Agenolla't i amara't del perfum primer que t'identifica, fes-te u amb el ritme que creix amb la vida i sotmet el teu voler a un altre de més alt que has vingut a obeir.

Perquè no ets tu el senyor, sinó l'esclau, el servidor de la passió que des d'ara emmotlles a la teva pell per fer-ne l'únic vestit que el teu pudor demana. Recorre lent la deu que t'alimenta i dóna't, lliura a la que crees tot allò que sospites que ets perquè amb ella es faci certesa i quedi escrit en les lletres del foc que us consumeix i la llegenda corri per sempre més mormolada a cau d'orelles honestes a les llargues vetllades de molts hiverns. I un cop hagis begut la saviesa, deixa't lliscar ingràvid fins a ser la imatge del mirall tot just desplegat i fixa't al centre del vostre univers. Que l'eix que compartiu reconegui en els batecs l'arrel de l'arbre antic.

La terra absorbirà la saba, l'exigirà en el moment precís, però abans mira de desplegar el ventall del temps i recorre a pler cada un dels camins que l'entrellat us ofereix. Sigues lent. Sigues minuciós. Sigues savi. En la renúncia de tu i en l'avarícia de tu. Sigues ella. Només així et podràs veure des de l'altre costat i posseir-ho tot, no com fins ara que domines perquè conformes a la teva imatge el voler de l'altra, sinó en veritat quan siguis l'altra i vegis com la teva imatge s'allunya i s'acosta de tu, i es deleix per tu, i creu que et posseeix.

Perquè serà en aquell moment, en l'últim lliurament, que t'hauràs posseït del tot i naixerà el do de la paraula.