Coses de dones

A les dones se'ns ha fet creure, o hem cregut nosaltres soles, que les parts íntimes del cos són brutes. Bé, no només a les dones, també als homes. No només les íntimes, també les externes: no se t'acudeixi engreixar-te massa, cares pintades, cos depilat, canes tenyides, celles afinades… què més? Els homes, diuen, no han de lluir i, per tant, poden anar més naturals, amb tots els pèls i alguns quilets de més. Se suposa que cap dona resultarà atractiva si no "es cuida", vull dir, si no fa tot el que he enumerat abans. També se suposa que cap home quedarà bé si no va tal qual. Curiós, no? Alguna ha provat a no fer res d'això? Alguna s'ha atrevit a anar amb les canes a l'aire, ensenyant tots els quilets que té, sense pintar, sense depilar? Jo sí. I us dic una cosa: era la meva època de "cacera" i vaig lligar més així que abans. Que ningú s'enganyi: el truc no és pintar-se o no, sinó sentir-se segura d'una mateixa, orgullosa del propi cos. Per altra banda, no ens volem morir joves, però tampoc admetre els signes externs d'una vida dilatada; no és inconseqüent, això? No provoca patiment?
Tenim el millor cos que podem aconseguir, la millor ment possible, el millor caràcter abastable. Perdem tant de temps anant en contra nostra que no en tenim per ser més conseqüents amb el que desitgem de veritat. Se'ns ha inculcat la idea que el sacrifici és bo. "Ganarás el pan con el sudor de tu frente". "Parirás con dolor". I tindràs una societat de consum a l'abast, i et sentiràs obligat a gastar i gastar i no seràs feliç si no posseeixes… el que sigui. Que s'ha de treballar més? Doncs es treballa. Total, si tenim hores lliures, les haurem de gastar pensant en nosaltres mateixos, oi? Horror!
Parir amb dolor és més opcional que no sembla. A alguna se li ha acudit que pot aprendre a relaxar-se? Se li ha acudit a algun metge de receptar-ho? És més fàcil fer el que et diuen, prendre't alguna medecina o seguir un règim estricte, abans d'admetre que potser la solució als problemes la tenim a dins nostre i no a fora? Què passaria si nosaltres tinguéssim el poder de guarir les pròpies malalties? La gent, se n'alegraria o li vindria mandra? En una cultura on l'esforç és símbol de progrés, ningú no està disposat a esforçar-se entrant a dins d'ell mateix. A més, necessitem ídols, algú que ens marqui el camí. És molt dur això de ser tu mateix el teu propi guia. Costa.
A les dones se'ns diu llunàtiques. Als homes, tontos. A qui se li ha acudit d'examinar atentament una cosa tan bàsica i… ¿fastigosa?… com és la regla? Us imagineu que ens respongués? La regla converteix a la dona en cíclica, no ets igual en cada fase. Mentre la tens, estàs més cansada i introvertida; després et vas animant fins arribar a la ovul.lació, on estaràs més enèrgica que mai, productiva, emocionada, calenta…; la darrera fase del cicle et calma i et deixa dur a terme tots els projectes de la fase preovulatòria. I tot torna a començar. Som igual en cada moment? No, som cícliques. L'home és lineal, no canvia, no depèn de les fases del seu cos ni de la lluna. Senzill o no? Ah, però, és brut, tot això de la regla i tal, oi? Almenys als anuncis de compreses ho sembla. Quan diuen que millor posar-te els tampons amb aplicador i així no t'embrutes… inclòs n'hi ha un en el qual et diuen que ho pots fer a les fosques, no cal ni mirar-te. Perquè mirar-se, evidentment, no és ni mentable, on va a parar!
També se'ns ha fet creure que les dones tenim menys desitjos sexuals que els homes, no fem com ells i no ens mirem tots els tios que ens passen pel costat, etc, etc. I un bé negre! Si alguna pot trencar l'armadura, potser es descobrirà mirant el cul de qualsevol home amb qui ensopegui i serà ella qui demanarà tot sovint de tenir relacions. Cosa, per altra banda que, si l'home és com ha de ser, es queda encantat i et serveix per enamorar-lo encara una mica més. És mentida que a ells no els agraden les dones que duguin la iniciativa. Si no són masclistes acabats, per descomptat.
També es diu que l'home és masclista. Jo trobo més masclista la dona. Fou ma mare qui em volia ensenyar a cuidar de mon pare i mon germà, qui em feia fer les feines de casa per ser una bona mama de casa, filla, i tal. Tal influència em provocà, un cop casada i malgrat haver defensat el meu dret a no ser mestressa de casa, a dur la davantera en les feines de la llar. Fins que el meu home me'n va fer adonar i vaig començar a ensenyar-li què calia fer. Molts homes no fan res, cert, però també és cert que moltes dones no troben temps ni ganes per ensenyar-los a fer el llit, a comprar, a netejar, a planxar… Coses tontes, sí, però també són coses tontes canviar una bombeta o arreglar un endoll i normalment les hi fem fer a ells. Vull dir que tots hem d'aprendre els rols contraris als que ens ensenyaren de petits. I no ensenyar-lo als nostres fills.
Les dones tenim tanta capacitat i il·lusió per tot com els homes, només ens cal creure-hi i alliberar-nos. Tots, de fet, hauríem de trencar les cadenes que ens empresonen i atrevir-nos a fer allò que sempre hem desitjat però ens sembla inconvenient. Atrevir-nos a aprofundir en els nostres cossos i ànimes i a buscar les solucions als problemes a dins nostre. No anar tant al metge, al psicòleg, al capellà o a qui sigui. Asseure'ns tranquil·lament en un lloc agradable, tancar el ulls i gosar a mirar-nos per endins, a veure què passa. Qui s'atreveix?
Tenim molta força a dins nostre i només ens cal descobrir-la. Com? No fent res. Sembla de riure, oi? Doncs és un dels símbols més antics del món: la teoria taoïsa del no fer. És més profund que no sembla. Implica no colapsar-nos buscant solucions i respostes. No desesperar-nos quan no trobem sortides. No enutjar-nos ni actuar precipitadament. Tampoc amb massa retard. Implica la sencillesa del seure i mirar. Mirar cap el teu endins. I prou. No us creguessiu pas que és fàcil. Entendre't a tu mateix, el que vols i desitges, ser valent per prendre les pròpies iniciatives i remeis, no necessitar cap mestre ni líder ni metge i ser-te fidel fins al final és el repte més difícil a què s'ha enfrontat mai la dona i l'home.
Serenor i salut.