Corsaris eivissencs

Un dels passeigs clàssics dels eivissencs és sense cap dubte, el del moll. Navegant pels carrers de la Marina i dic navegant perquè quan camines pels seus carrers, no ho fas buscant el camí més recte, et deixes portar, com si fessis bordades a la mar, pels vius contrastos de les buguenvíl•lies que trenquen els blancs infinits de les seues cases, per les diferents perspectives de Dalt Vila que t’ofereixen els seus carrers, pel colorit de les botigues, algunes d’elles amb les parets recuperades de marès vist o excavades dins la pròpia rocalla. Sabent que aniràs a parar, com sempre, després de la travessia pel moll, al far des Mur des d’on es pot contemplar una de les eternes imatges d’Eivissa, la de l’entrada al port.
El dic des Mur dóna una perspectiva més profunda a la imatge que emergeix des de s’Aranyet escalant pel penya-segat del mirador de l’Ajuntament devora les cúpules de Sant Domingo i el baluard de Santa Llúcia, saltant als baluards de Santa Tecla i Sant Bernat fins a la torre renaixentista de la catedral. Als peus d’aquesta imatge les terrasses del port amb una línia de palmeres que ens situa al davant del monument en memòria dels nostres corsaris i que recorda la captura del bergantí Felicity, de bandera anglesa, comandat pel temut corsari italià Novelli, àlies el Papa, a mans del nostre corsari Antoni Riquer Arabí, l’any 1806. Un obelisc erigit el 1915 per subscripció popular ubicat davant les antigues drassanes on un temps hi havia la platja per on lliscaven les embarcacions acabades de construir o de reparar.
Unes drassanes que daten de 1273 i en què al llarg dels seus 600 anys de vida es construïren i repararen, de la mà dels reconeguts mestres d’aixa eivissencs, milers de vaixells, principalment xabecs, amb fusta de pi bord eivissenc, tallat en la lluna de gener, de gran resistència, que empraven aparell llatí que els donava millor maniobrabilitat.

Aquell primer diumenge de juny de l’any 1806, festa de la Santíssima Trinitat, en aquestes drassanes, descansava avarat, el xabec San Antonio y Santa Isabel àlies el Vives, de 73 tones de desplaçament, esperant la reparació d’unes petites vies d’aigua. Quan a l’albada un vigia apostat en una de les garites de les murades va albirar un bergantí que sortia de la Mola rumb cap a Eivissa. Fent una bordada, desafiant, molt a prop del port va mostrar el seu poder: un vaixell de 250 tones de desplaçament, dotat de catorze peces d’artilleria i 65 tripulants. La bandera anglesa hissada a popa, on es podia veure el seu nom, Felicity, tatuat en lletres daurades.
Ràpidament va córrer la veu i Antoni Riquer Arabí mobilitzà els seus homes, entre els quals hi havia son pare i el seu germà Francesc. Mentre uns armaren el Vives amb els canons, obusos, pólvora i les ampolles de foc, la resta de la tripulació oïren missa a l’església del Salvador. Un profund silenci va presidir la cerimònia... Les mares, dones i fills d’aquells valents sabien del perill d’aquelles sortides, ho havien patit en primera persona, sabien el que era perdre algun familiar, amic o vesí.
A les nou del matí tot estava a punt i salparen al deixant del Felicity que els avantatjava pel seu major velamen. A les quatre de la tarda, en una encalmada a prop de Formentera, varen aconseguir apropar-se al bergantí anglès que mostrava en el trinquet la bandera roja de combat. Confiant en la seua clara superioritat, va fer quatre canonades, una de les quals va destrossar part de la coberta del xabec eivissenc, que li contestà amb dues descàrregues. El Vives, en una ràpida maniobra, aconseguí abarloar-se al Felicity, al qual subjectaren amb arpons per passar a l’abordatge després de llançar-li ampolles de pólvora i de foc provocant el caos a la coberta que aprofitaren els nostres arriscats corsaris, vertaders experts en la lluita cos a cos, per fer-se en tan sols vint minuts amb el control de la nau i aconseguir que el seu jove capità de 27 anys Miquel Novelli es rendís i lliuràs la documentació que marcava l’ordenança al corsari eivissenc.
Al dia següent enterraren els cinc morts eivissencs en el combat, entre els quals es trobava el propi pare d’Antoni Riquer. Un riu de llumetes d’espelmes va acompanyar el seguici fúnebre des de les seues cases a la Marina fins a l’església del Convent, on varen ser enterrats.

Aquests llums que els immortalitzaren i mantenen viu el seu record, m’agradaria que il•luminassin les noves generacions d’eivissencs transmetent-nos el valor i la força per a seguir defensant les nostres costes i el nostre poble de l’enemic, que avui ha sabut prendre diferents formes i disfresses.