Oh Capità, el meu Capità !

De vegades en la vida, un dia t’aixeques, seguint les mateixes rutines diàries, pensant que res poc canviar el curs natural de les coses, que tot transcorrerà sense sorpreses, i de sobte la vivor d’uns ulls, o el so d’una melodia, d’una nova veu, et descobreix una altre forma de transmetre, de fer-te sentir viu. Una musica que vol ser escoltada sense interrupcions, que es converteix en protagonista principal del moment, no li basta en fer de banda sonora d’aquest instant, ni de fil musical que emmascari la contaminació acústica ambiental. S’apodera de tu i t’arrossega per una espiral d’emocions. Una muntanya russa que es capaç d’enlairar-te fen-te tocar el cel per després mostrar-te l’altre cara de la moneda portant-te per camins tortuosos, sòrdids, de desesperació i desamor ... fent-te viure les seves històries, els seus sentiments..... Hi ha pocs artistes que arribin a n’aquest punt. Genis capaços d’escriure i de composar petites o grans històries i n’Amy Winehouse era una de les elegides, que va beure en les fonts jazzistiques i del soul, per a convertir-se en una digna hereva de les grans Dames: Billie Holiday, Sarah Vaughan o Ella Fitzgerald .... Però també estava destinada a formar part del Club dels 27 com na Janis Joplin, Jimi Hendrix, Jim Morrison o en Kurt Cobain. Estrelles de la música de gran talent que moriren a n’aquesta tendre edat (27 anys) després de recorre camins d’addicció i seguir la màxima d’en James Dean: ”Viu de presa, mor jove i deixa un bonic esquelet”.

Però aquesta darrera setmana de juliol pareixia voler emportar-se’n també a un altre dels grans, una d’aquelles persones que passen per la vida deixant la seva empremta, els seus consells, la seva influència. Persones que t’ensenyen a viure, a mantenir un postura crítica davant les coses, a llegir entre línies, a assaborir el gust de les paraules i de les creacions literàries, a recrear-te i endinsar-te en altres móns, altres cultures, a donar vida als personatges de les històries que ens recomanava: El vell i la mar, Per qui doblen les campanes, Papillon, Ha estellat la pau, etc... Autors com Hemingway o Gironella, pràcticament prohibits en els principis dels anys 70 que Don Miquel Torres, el nostre primer professor de llengua i literatura des Seminari, ens va posar a l’abast organitzant un Club de lectura en començar les vacances d’aquell estiu. Ens reuníem una vegada llegit el llibre per comentar-lo e interpretar-lo. Hàbilment dirigits per Don Miquel les xerrades transcendien la pròpia lectura, on vàrem aprendre a reconèixer els sentiments a comunicar-los, a interpretar-los, a descobrir la bellesa que ens envolta...
Sempre li agrairé aquelles sessions que ens obriren nous horitzons i ens ajudaren a créixer i a formar-nos en llibertat, una llibertat de pensament que ell predicava amb els seu exemple. Perquè en paraules seues: “Hi ha dos tipus de persones: Les que creen problemes i les que solucionen problemes.” I Don Miquel estava clarament entre aquest darrer tipus de persones, que han vingut a n’aquest mon per a construir i no per a destruir, per a establir ponts de diàleg i de fraternitat i no per a dinamitar-los.
El mossènyer en el teu funeral et va dedicar unes precioses paraules, sentides paraules, i va interpretar el que podria haver set el teu darrer encàrrec, el de dirigir-nos unes paraules acabat el curs, el curs d’una vida plena, com sempre tu ho feies:” Que sigueu molt feliços!”
Segur que tota la felicitat que ens has donat et retornarà allà on estiguis: Oh capità, el meu capità!/ Alça’t i escolta les campanes,/ Alça’t, per a tu flameja la bandera,/ per a tu sona el clarí,/ per a tu els ramells i garlades guarnides,/ per a tu la multitud s’amuntona en la platja,/ et crida la gent del poble,/ et tornen els seus rostres anhelosos,/ Oh capità, pare volgut! (W.Whitman).