Mirades

Un relat de: leonardo
El despertador va sonar a les 6.30 com cada matí, l’aigua a la dutxa rajava sense massa convicció, aquesta aigua que més tard es trobaria presonera en un entramat de conduccions que finalment la durien a la immensitat de la mar, ella no en era conscient, com jo tampoc no ho era del que m’esperava aquell dia.
Vaig agafar l’autobús. Com sempre, aprofitava el trajecte per fer allò que més m’agrada: observar al meu voltant. Com es mou la gent, imaginar-me en la pell de cada una de les persones que pujaven i baixaven, imaginant el que pensaven, el que feien. Construïa històries amb els seus rostres que donaven nom als personatges de belles històries, de trames policíaques, de drames passionals o de dolces comèdies romàntiques. M’aturava en uns ulls cansats o en l’espurneig d’uns ulls enamorats o en els resignats, els somiadors, els inquisidors, els enfonsats, els llunàtics, els desorbitats, els ametllats, els allargats... Tots m’atreien, tots em contaven històries en aquell silenci del dia per encetar, abans del primer cafè, que et permet fer volar la imaginació com si encara estiguessis somiant.
Entre mirades i històries vàrem arribar tot d’una a la meua parada, al barri més antic de Madrid, el Madrid dels Àustries, al darrere de la plaça Major, amb una parada imprescindible. Quan tenia sort i el trànsit del dia em permetia robar uns minuts a la cronometrada ruta matutina, m’aturava a la Chocolatería San Ginés, per fruir d’uns xurros amb xocolata. I quan arribava més just d’hora, al cafè del darrere de l’oficina, com si fos una farmàcia de guàrdia, un establiment molt concorregut a aquesta hora del matí. Cafès, napolitanes, xurros, porres i tot el personal de les oficines del voltant que hi recalaven abans d’entrar a la feina, per trobar-hi aquest beuratge que et torna a la realitat i t’ajuda a baixar del darrer somni.

Aquell dia, anava just de temps i la parada al cafè era obligada. Ho necessitava, encara seguia mig endormiscat. Just entrar al local, els meus curiosos ulls varen anar a posar-se en els seus. No podia deixar de mirar-la. La conversa iniciada amb un company es va convertir en tot un seguit de monosíl·labs sense massa sentit.
Aquella mirada em va transportar molt lluny, no m’era estranya, era com tornar a casa, la intensitat, la vivor, la negror dels seus grans ulls, la seva melena curta, la seva boca, els seus llavis carnosos tan ben dibuixats acariciant la tassa de cafè, era la Cleopatra de les tardes de cinema, dels meus somnis de la infància.
Quant de temps feia que algú no em mirava així, que em traspassava, que arribava a escolar-se dins el meu interior, des del cap fins recórrer tot el meu cos. El batec eufòric del meu cor anunciava la tempesta, l’estat d’alerta s’havia instal·lat al meu cos, però jo no podia deixar de mirar-la; ho vaig intentar per un moment dirigint-me al meu amic Sebastià, que em va veure tan atabalat i adonant-se del meu neguit, em va dir:
-Pere, no sigues beneit, atraca-t’hi i digues-li alguna cosa.
- Què vols que li digui, Sebastià, si les cames em tremolen.
- Idò això és el que li has de dir.
El meu cor es va llançar al galop, no podia dominar-lo, la brida no donava de si, no hi havia fuet ni corretjades que poguessin aturar-lo, ni instrucció racional que pogués dirigir al meu subconscient. Havia pres el control l’altre hemisferi, comandat per l’artista bohemi i apassionat en què m’anava a transformar. Era una sensació d’una intensitat incontenible, em sentia ple, desbordava passió i desig. Volia acostar-m’hi, fregar els seus llavis, acariciar les seves delicades i fràgils mans, enredar-me entre els seus cabells, beure de la seva boca, i perdre’m entre les línies subtils que dibuixaven el seu cos.
-Però que fas Pere, per no saber no saps ni el seu nom, ni com és ella, ni quines aficions té, ni on viu, si té parella, que és de la seua vida.
Va ser el darrer intent racional per parar el que ja era inevitable.
Com l’aigua que rajava aquest matí a la dutxa, jo estava a punt de caure peel desguàs que em portaria a l’oceà, un oceà on descobrir el paradís que m’obrien els seus grans ulls negres. No sé com vaig arribar al seu costat, ni quines paraules varen pronunciar els meus llavis. No eren necessàries, els nostres ulls ja feia estona que havien connectat, va ser una connexió immediata. En el moment que m’hi vaig capbussar, vaig entrar en una realitat virtual. El local, la gent, els xurros, les porres, els companys de feina, varen passar a un altre pla. Un tros de paper arrencat del seu curiós quadern, preciosament manuscrit amb una adreça, carrer de Ruiz Alarcón núm. 23 i una hora, les quatre, va acabar a les meves mans. Ens acomiadarem i quan la vaig veure sortir per la porta, vaig tornar a la realitat, com si hagués escapat dels efectes d’un encanteri. Ràpidament vaig marxar cap a la feina i durant tota la jornada un sol pensament, com una obsessió. Les hores passaven lentament, per torturar-me amb la cadència melodiosa de la seua veu i les restes de la seva fragància que varen quedar suspeses de la meua pituïtària. La veia, la sentia, l’olorava; la seua presència era clara. Era ella, no necessitava saber el seu nom, era ella, la Cleopatra dels meus somnis.
Faltava mitja hora per la nostra cita i vaig anar-hi caminant. Era un dels meus passejos predilectes, en acabar la meua jornada em deixava caure per la carrera de San Jerónimo, pel davant de l’edifici del Congrés de Diputats, la plaça de Neptú, el passeig del Prado, un preciós boulevard, on la cultura i l’art s’ensuma pels quatre vents, i em perdia entre els seus palaus, jardins, el Jardí Botànic, i arbres centenaris: alberedes, plataners i quan disposava de més temps visitava les joies dels seus museus, el Thyssen- Bornemisza, el Prado, el Reina Sofía o el Caixa Fòrum.
Quan vaig llegir la direcció de la nostre cita, no podia imaginar on em portaria, estava a tan sols uns quinze minuts, molt a prop, però no coneixia aquell carrer, em preguntava on volia que ens trobéssim. No sabia res d’ella, ni el seu nom, tan sols deu minuts, una eternitat, d’una connexió absoluta, d’una simbiosi perfecta.
Els nostres ulls es retrobaren a les quatre de la tarda al punt indicat, no m’ho podia creure, m’esperava a mi, em va donar la mà i em va convidar a passar, el tacte de la seua pell em va fer estremir, estàvem dins del Museo del Prado. Passarem per una porta d’accés lateral amb una identificació que portava ella. Va començar a explicar-me les característiques del museu, més de 8.000 meravelles que hi havia en d’aquest recinte, de les seves reformes, de les noves ales, de l'obra pictòrica que ella més valorava, de la seva passió per la pintura i la literatura.
–Quin llibre estàs llegint, li vaig preguntar.
-La casa de los espíritus, d’Isabel Allende
Per increïble que pugui parèixer era el llibre que jo estava acabant de llegir aquells dies i així li vaig comentar.
Portava ja un parell d’anys de restauradora del museu, i volia que la ves fent el que a ella més l’omplia, em va portar al seu estudi i en mostrar-me el llenç en què estava treballant, un magnífic Velázquez de la seua època d’esplendor, Las Hilanderas, em vaig atracar per atendre a les seues explicacions, i ella en girar-se, mentre em mirava, la vaig abraçar per la cintura, em va besar, una besada tan sensual i tendra com ho era tot el seu cos, un cos que vaig anar descobrint, despullant-la a poc a poc acariciant cada porus de la seua pell. Quan va estar completament nua, ella em va treure la roba amb les mans, amb les dents, amb la llengua, un recorregut que em va fer tornar boig. Varem fer l’amor apassionadament entre colors, vernissos, olis i teles durant tota la tarda fins ben entrada la nit.
Sona el despertador són les 6.30 del matí i no vull sortir del llit, tenc por que en aixecar-me, aquesta meravellosa història no hagi passat mai i sigui fruit dels meus somnis, una història més.
- Pere, baixa ja del teu món de somnis i encanteris i ves cap a la dutxa que arribaràs tard – m’increpa la mare.
- Ja va...
En despullar-me i quedar-me davant del mirall del lavabo, obro els ulls per descobrir tot el cos clapejat de pintures de colors i una mirada, la seua mirada, la mirada de la meua Cleopatra, la que sempre havia somiat.


Comentaris

  • Somnis de funcionari[Ofensiu]
    Prou bé | 06-12-2021 | Valoració: 10

    No vull que es malinterpreti el que ara diré...s'avorria molt a la feina, de 8 a15?
    Relat magníficament descrit dels somnis d'amor i passió d'un noi que espera a la seva Cleòpatra? O és amor real a primera vista? Em quedo amb el dubte...
    He llegit el relat i l'he gaudit!
    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: