Tardes de gloria al Glory’s

En una de les radio fórmules de moda, l’altre dia sonava una cançó que em va fer aguditzar l’oïda. Feia temps que no l’havia escoltat, una versió revitalitzada per Madona d’un clàssic de la nostra generació: l’American Pie de Don McLean. Just en sonar els primers acords em va transportar a la pista central del Glory’s, on la música sonava amb intensitat, botàvem, ballàvem els ritmes de moda, no hi cabia ningú més. Els hiverns s’havia convertit en el punt de reunió de tota la jovenalla, una sala annexa a l’històric hipòdrom de Can Bufí. Tardes de cavalls, carreres de trotons, apostes..., fins que va tancar les seves portes, deixant-nos sense la nostra disco.
Les gales dels dissabtes eren la cita obligada i, com d’un ritual ja conegut, ningú no es movia del lloc fins que arribava l’esperat moment de final de festa. No hi podia faltar. Unes notes de piano introduïen suaument la veu: “A long, long time ago...”. Tothom quedava parat, agafant alè, després de la intensitat de cançons com “School” de Supertramp, “Lady Writer” de Dire Straits, “Heroes” de David Bowie o el “Show me the way” de Peter Frampton i l’”Stayin’alive” de Bee Gees, aquella melodia obria un estat d’expectació, baixaven les llums i la música era l’única protagonista que anava agafant força amb les guitarres i percussió fins arribar la tornada: “...The day the music died/ so ... bye bye miss american pie...” pujava i pujava fins arribar al punt més àlgid, per després tornar a començar amb un unplugget de guitarra, preparant un nou assalt, que ens tornava a fer pujar com a una muntanya russa.
La pista, hàbilment il·luminada, s’encenia de tots els blancs, catapultant l’energia allí acumulada, aconseguint que la sala vibràs com ho feia l’hipòdrom en una tarda de carreres... Gloria, gloria al Glory’s!