Confrontacions maternofilials sobre el valor de les coses

Un relat de: Ivan Bonache
De petit, a les excursions, sempre buscava pedres brillants o amb formes estranyes. Llavors arribava a casa amb les butxaques plenes de petits tresors que ma mare s’encarregava d’eliminar metòdicament. Vaig aprendre a la força que aquells tresors s’havien d’amagar molt bé o, si no, tots acabaven ineludiblement al mateix lloc.
Anys més tard, després d’estalviar i fer un bon racó, em vaig comprar unes vambes caríssimes amb una pilota de bàsquet a la llengüeta que, prement-la repetides vegades, insuflava aire a la resta de la vamba fent que s’adaptés al peu donant una subjecció immillorable per a la pràctica de l’esport. Cada cop que les feia servir, les netejava i les guardava a la seva capsa. Però amb el pas del temps es van fer malbé i s’havien de llençar. No em veia amb cor i al final el que vaig fer va ser retallar les llengüetes, guardar-les a la capsa i llençar la resta. No van durar ni dos dies. Ma mare les va llençar perquè eren «una altra d’aquestes merdes que t’agrada guardar i que després s’amunteguen amagades pels racons».
I va arribar l’adolescència. Volia roba nova, que em definís, i la vaig trobar. Aquella dessuadora es va convertir en una segona pell. Era tan especial per a mi que, per no espatllar-la, tan sols la utilitzava en ocasions especials. Però quan ja tenia un lustre i els punys es van començar a descosir, un bon dia, va desaparèixer. En adonar-me’n, vaig córrer cap a la cuina on ma mare feinejava. «Tu!» vaig escridassar, «On és la meva dessuadora de la sort!». Sense deixar de fer el que estava fent, va dir «Aquell drap que tu anomenes dessuadora està al contenidor». Una ira indescriptible em va pujar des del més profund del meu ser i vaig cridar «Imbècil!!!». Va ser el primer i el darrer cop que he insultat a ma mare. El càstig va ser exemplar i, malgrat que el temps tot ho cura, encara no l’he perdonat del tot pel que va fer. I en algun dinar familiar, quan surt la conversa i tothom riu, jo també ric, és clar, però per dintre penso «Serà…!».

Comentaris

  • Bon relat[Ofensiu]
    Fidel Català | 26-01-2023

    No és un final exemplar, aquest teu, però és la mostra del valor que donem a coses materials que ens ajuden a fer més portadora la vida, i en contraposició, no valorem aquelles persones que potser ens són més un amulet que una peça de roba. Diuen que el temps tot ho cura, i no sempre és cert, la ferida del protagonista encara és oberta, malgrat que sigui entre rialles. I crec que aquest és el valor més alt d'aquest relat, la sinceritat del narrador. La lectura llisca natural, amb anècdotes i detalls de caràcter familiar.
    Bona feina, Ivan, molta sort en el concurs. Sort que a la vida el teu protagonista no va saber valorar, la de tenir una mare endreçada.

  • El valor de les relacions[Ofensiu]
    Marina i punt | 17-01-2023

    He gaudit llegint el teu relat tot i que el tracte que mostra amb la mare no m'ha deixat indiferent. Tristament, és massa habitual veure infants dictadors que tracten els progenitors amb tirania i aquests no saben com aturar-ho. Perdona el comentari, deu ser deformació professional.

    Salutacions

  • Tresors[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 16-01-2023

    És cert que les mares de vegades prenem decisions poc encertades, què hi farem. A banda d'aquest comentari, vull dir-te que he gaudit molt amb el to d'humor que ho has explicat.

    Salutacions i sort Ivan.

    Rosa.

  • Ai les mares!!![Ofensiu]
    Atlantis | 16-01-2023

    El meu fill sempre guardava petits tresors a sota al coixí del llit ( pedretes, cordills, cromos...). Suposo, no ho recordo,que alguna vegada també els hi vaig llençar...Ai els tresors dels nens!!!.
    M’ha agradat el relat perquè els veig molt versemblant. I aquests, son realment els nostres amulets.

  • Què hi farem![Ofensiu]
    Cesca | 16-01-2023 | Valoració: 9

    Doncs sí, sempre ens fiquem on no ens demanen, però què hi farem, és la nostra feina! (ha, ha, ha).
    M'ha agradat molt el teu relat. Es llegeix sense entrebancs, narrat amb ritme envejable.
    Ha estat un plaer. Enhorabona. Sort.

  • Ostres! Amb la mare![Ofensiu]
    Prou bé | 15-01-2023

    Sempre es posen on no les demanen! Aquesta mare no sap que, de mica en mica, llençant els "tresors" arrabassà trofeus de sort al seu fill!
    Bon relat
    Sort
    Amb total cordialitat

  • Oooh....[Ofensiu]
    llpages | 15-01-2023 | Valoració: 10

    ens hem quedat sense saber quin va ser el càstig exemplar que va tallar en sec que tornés a insultar la mare, tan bé que hauria fet a una societat en la qual la canalla està més consentida que mai. Bé, sempre ens quedarà un relat distret, ben escrit i que et convida a seguir llegint l'autor. Enhorabona, Ivan!

  • Relat rebut[Ofensiu]

    Relat rebut correctament. Entra a concurs.

    Recorda, ja no el pots esborrar!
    Qualsevol dubte contacta amb nosaltres en el nostre correu:
    concursos.arc@gmail.com

    Gràcies per participar.


    Comissió XIII Concurs ARC de microrelats

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: