No és això el que vàrem somiar

Es lleva quan la llum melangiosa del matí entra per la finestra de l’habitació i li impacta directament sobre els ulls. Remuga, mig adormit, maleint la seva mala sort, ni tan sols diumenge el deixen dormir. Fa les seves necessitats al lavabo que les analitza a l’instant. Torna a tenir el colesterol alt i això es veurà reflectit en el menú d’avui. Esmorza veient les notícies, però no sap si allò que veu és real o no. Fa temps que els mitjans de comunicació estan en mans dels lobbies tecnològics i la realitat i la ficció s’han barrejat de manera incomprensible. Però tant se li’n dona, no li importa res del que passa al món, tan sols ho mira per avorriment. Després li toca sessió d’exercici. És important mantenir-se actiu ara que la humanitat no desenvolupa cap treball físic, tot ho fan els robots. Càrdio, musculació, estiraments. Repetitiu i monitorat. Abans de dinar, una estona d’esbarjo. Com que és primavera, no el deixen sortir al jardí, per l’al·lèrgia, però pot llegir una estona. Enyora els llibres antics, el so de les pàgines, l’olor, el pes. Ara tot és digital, infinit, inhumà. El dinar respon a les seves necessitats fisiològiques específiques i, per tant, és sa i nutritiu, però insípid i avorrit. Migdiada de vint minuts. Després, jocs de memòria i exercicis de motricitat fina, com si fos un nen petit. A les 19 hores el fan passar al saló gran, el de les ocasions especials, i tothom es connecta per felicitar-li l’aniversari. Cent seixanta-tres anys i no ho sembla. Somriu. Ha de somriure, és clar, que ningú sospiti res. El cambrer robòtic li porta el pastís i tothom canta amb alegria exagerada, cadascú a casa seva. I el vell bufa les espelmes. «Has demanat un desig?» li pregunten. Somriu i fa que si amb el cap, i tothom aplaudeix, i el vell riu, riu amb ganes, la mirada perduda, expressió desencaixada, i riu mentre tots es van desconnectant i el deixen sol de nou. Avui el seu desig es farà realitat per fi.