Condemna

He vist el teu amor madur
Com sense alè respirava;
Com els anys el feien fort,
Com un dia el fèieu saba,
Com em fèieu envejar,
I a qualsevol mortal,
El vostre amor jove, inesgotable.

Però he vist com sobre tu
Cau la condemna de l’oblit,
Com la fermesa d’un món viu
Es destrueix com un castell de sorra,
Impotent el teu esforç infinit.

I ara et veig morir,
Vivint la terrible condemna;
Com el teu món rellisca,
Com el teu cor s’esquinça
Amb cada paraula més buida
I amb cada mirada més perduda.

Com la memòria més robusta
Cau en mil trossos en tres dies,
Com fins el teu nom es perd
Fugint del seu front ple
D’arrugues de tota una vida.

Condemnat, i sol,
Ara vetlles per l’impossible;
Recordes per ella, respires
Per veure-li sols un somriure.

I com admiro tan fort cor
Que a garrot sec el meu es partiria!
En veure-la morir avui,
I haver d’estimar un cos
Sense ella dintre.

Quins dolços records ara es grillen...
I quants entrebancs que junts occíeu...
Però jo veig, veig com no ha mort l’amor
Que dins el teu cor negre
Batega ara amb dues ànimes
I una vida.