Comptant finals

Les històries es repeteixen
dins la tristor latent del mirall
que ens és com un pèndol de seqüències.
Lent ritme del pèndol que retalla
el nostre fil conductor, la nostra
abraçada que va perdent força
i estretor cada dia que passa.
Amagat, escric per oblidar-te
aferrat en latent crueltat.
Tot oblit és més cruel encara
quan mai es nega a desaparèixer
rera el llunyà tossal del record.
Records, si, però només records
a fi de comptes, comptant finals.
El tren torna a engegar els seus motors
al fons de la plaça d'ombres llargues
i el seu fum parla d'un altre adéu.
Ara només em queda el resta el peatge
per tal de no arribar massa tard
ans resta en mans de coincidències
alliberades i egocèntriques.
Aquest hivern no tindrem les mans
abraçades dins de la butxaca
i els teus ulls ja no hi seran, parlant-me,
ans tan sols restaran dins dels somnis
de la son i d'aquella mirada
perduda al blau compàs de les tardes,
flaixos punxants com de dard cremant
momentani, apassionat, tan poc
perdurable com volves de neu
d'una primera nevada sobre
les copes del bosc mediterrani.