Companyia absorbent

Es tractava d’un paquet de la grandària d’una persona. A Carles no li constava que haguera de rebre una cosa així, però no ho va dir als treballadors de l’empresa de transports. Va signar en un paper i, encuriosit, va tancar la porta després d’acomiadar els dos hòmens.

A la sala, va comprovar que el contingut era una escultura estranya i interessant: una figura semihumana, d’aspecte androgin, amb sis braços i un rostre atractiu i penetrant. La va deixar al mig de l’estança, va seure al sofà i la va contemplar amb els ulls ben oberts. De sobte, va ser conscient que havien transcorregut més de vint minuts. Amb rapidesa, es va arreglar i se n’anà a la feina.

A mesura que passaven els dies, cada vegada dedicava més temps a observar l’escultura. Seia al canapè, es reclinava i somreia. No tenia pressa, ni cap lloc on anar després de la jornada laboral. Absort amb els ulls fixats en la figura, no se n’adonava de la seua lenta i progressiva transformació: els sis braços creixien i s’escampaven per la sala, com branques ondades; a més a més, del tronc anaven sorgint noves extremitats.

Un dia, en disposar-se a eixir de casa, va veure que no podia fer-ho. Els tentacles ja eren per tot l’apartament i bloquejaven el passadís. Aleshores, va romandre estàtic durant una estona: dubtava entre cedir al desig de tornar enrere o fer algun intent per vèncer l’obstacle. Mentre pensava en això, els braços es van començar a replegar amb suavitat, espentant-lo cap a la peça principal de la casa. Carles va deixar caure la maleta, no hi va oposar cap resistència. Abraçat per aquelles branques, que ara l’alçaven en alt, encara va somriure abans de ser absorbit per l’escultura. Tot seguit, aquesta va recuperar la seua forma inicial.

Dies després, una furgoneta aparcava en segona fila a una avinguda. Duia un paquet de la grandària d’una persona. A Laura no li constava que haguera de rebre una cosa així, però no va dir res. Va signar en un paper. Ningú no l’esperava fora de casa.