Començant a ser una mica massa per moltes poques coses

Quan vaig veure el Long Play que el meu germà havia portat a casa, el que més em va sorprendre va ser la caràtula: el dibuix d’un senyor, per mi desconegut, de cabells llargs i fent, allò que diem, una “botifarra”. Pels meus tretze anys, allò era quasi pecat i em va fer sentir certa vergonya aliena. No, encara més, em feia sentir vergonya del que pensaria la gent si s’assabentaven que el meu germà escoltava allò. Gairebé crec que, com la resta de la meva generació, érem una mica paradets. Estàvem més a prop del dia de primera comunió que del gran univers que encara ens quedava per endavant. Aquell cabellut resulta que tocava la flauta travessera mentre flexionava una cama sobre l’altra com si fos un pink flamingo en equilibri. Segur que el professor de religió del col·legi hauria dit: On anirem a parar! Directes a l’infern, sens cap dubte!
Aquell àlbum s’obria com si fos un llibre i en el seu interior es desenvolupava tot un còmic. Malauradament l’anglès no era la llengua estrangera que ens ensenyaven a l’escola i amb prou feines vaig aconseguir traduir el títol Too Old to Rock ’n’ Roll: Too Young to Die.
Però, amics! En el moment que l’agulla va fer contacte amb el vinil, tot va ser diferent. La veu greu i calmada d’en Ian Anderson agafava poc a poc embranzida i, a mesura que la cançó avança, la música et va embolicant com en una barroca variació per fer-te dormir, com les Variacions de Goldberg, plena de matisos que vaig aprendre a escoltar
I ara que han passat tants anys me’n adono que quan la vaig escoltar per primer cop era massa jove. Que el fet que l’evoqui ara deu ser perquè aquell dia quelcom em va colpir. Potser va ser la portada, o la música o la veu que van plantar-se ben endins. Com una llavor que va créixer i es va arrelar dintre meu amb el seu missatge per recordar-me que tots sempre som massa joves per morir. Els que no hi són, ho eren massa.