Com una libèl·lula

Un relat de: Lluís Berenguer
Vaig aturar el temps sense adonar-me'n.
El teu record és pau,
però també un meu desesper.
El teu record és llum,
però també la nit del meus dies.
El teu record és primavera
d'una flor que mai no he recollit.
I així passen els dies
d'uns anys sense temps, perquè...
jo sóc temps!
I el vaig aturar aquell dia
que el cor va mirar, va parlar,
va copejar i em va enrampar.
Així que, ja poden passar anys...
cinquanta, cent...
res no podrà marcir
l,eternitat d'un temps
que sempre restarà jovent, sempre!
Com una libèl•lula, aturat, solitari,
en pensament profund...
sóc nàufrag a l'oceà d'un món
que mai no he viscut. Per què?
No ho sé... o sí.
I m'ofegare sense remei
portat pel vent
de la meua pròpia inseguretat,
vetusta i penitent,
perseguit per la il·lusió perduda
d'una imatge sempre jove,
sempre present, sempre viva.
Sí! Allò que transcendeix la mort
és immortal,
allò que mai no canvia enmig
del canvi és sagrat.
Perquè l'amor és incommensurable.
Com una libèl•lula, aturat, solitari,
en pensament profund....



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: