Columnes roges

Aturats, sobre l'ombra dels pollancres,
hem girat el nostre esguard de cristall
vers camins desolats que ens perseguíen,
i amb l'alta i calmosa fatalitat
dels records que mai més seran matèria
hem vist fotografies d'uns nosaltres
que ja no són nosaltres.
A l'instant, els vents de la matinada
han traspassat l'espiga que ens aguanta
fent titil·lar el sospir
per, finalment, badar-nos la mirada
cap al lluny dels nostres passos vinents.
Al davant teníem la porta fosca
de la incerta memòria futura,
i fent el cor fort i cridant ferms d'esma
ens hi hem endinsat amb el pas segur
de les columnes roges.