Clariana

A Clariana han fet cagar el tió. El més provable és que desconegueu on està situat aquest poblet, val més així, només us diré que és a la Catalunya central i està a dalt d’un turó, a uns 700mts sobre el nivell del mar, això és el que em van dir.
És una població minúscula on moltes de les cases estan reformades. Hi vaig anar a parar gairebé per casualitat, el dia de la Constitució em van venir ganes de sortit a caminar, després d’una hora trepitjant terra, just érem a sota de Clariana, la meva filla va dir-nos que ja n’hi havia prou de caminar, que li feien mal els peus, vaja que va fer una rabieta, aleshores varem decidir que es quedarien esperant a la vil•la mentre jo anava a cercar el cotxe, una altra hora de caminar. En aquest trajecte vaig demanar a una quants cotxes si em feien el favor d’apropar-me, però es veu que a uns el hi anava malament i d’altres no se’n fiaven de mi, per tant no em vaig poder estalviar gens de l’hora del camí.
A la tornada vaig començar a buscar a la meva gent, que no se’ls veia per enlloc, vaig provar de fer ús del mòbil, però allà no hi ha cobertura, fantàstic! Si un dia em vull aïllar del món ja sé on aniré.
Pel carrer sentia dina d’una casa gran crits i rialles, de principi no hi volia entrar, allò no semblava pas un restaurant ni res que fos públic, però és que no tenia cap lloc més on buscar i preguntar, llavors em vaig veure obligat a ficar-hi el nas, sóc molt nassut, hi havia unes cinquanta o seixanta persones col•locades en taules arrenglades fent una festassa. Començo a mirar amb timidesa i al fons s’alça una mà, són els meus, no entenc què significa tot això, quan m’aproximo, sento una veu que em crida ben fort, Pep!!! Ostres! És la Maria, havíem treballat junts feia pocs anys, em ve a mi rient i ens fem una abraçada, ja no em sento tant violent com quan he traspassat el llindar de la porta.
Aviat em pregunten si ja he dinat, els responc que no i aleshores un home barbut amb ulleres i panxut s’aixeca de la cadira per anar a no sé on, de seguida torna amb un plat de macarrons, ja puc seure a taula com tothom.
Avui han celebrat una festa de fer cagar el tió, un tió enorme que ha muntat a la placeta de Clariana.
Malgrat que no conec gairebé a cap dels presents, excepte la Maria, se m’acosta gent i m’expliquen com són ells, quines activitats fan. Que en són d’oberts, Déu meu, si hagués de refiar només de mi m’estaria assegut tota l’estona a una cadira sense parlar amb ningú.
Em diuen que fan un petit mercat de productes ecològics o artesanals, que fan caminades per recuperar antics camins, es mobilitzen per protestar per la instal•lació que volen fer-hi d’una planta de ... Que en són d’actius aquesta bona gent i suposo que totes aquestes tasques els afavoreix de ser una bona colla.
Penso que amb tota aquesta gent, Catalunya, el món sencer, encara no està del tot perdut, podem tenir una esperança en la salvació de la humanitat. És molt agosarat el que he escrit, ja ho sé. Tot comença per Clariana i per cada una de les persones que un matí es decideixen a fer el que sigui pensant en els demes, malgrat que comporti una feinada de por, que siguin molt criticats, que sembli que facin el ridícul.
Hem de desar el televisors, també la resta d’aparells amb pantalla, i sortir al carrer o al camí de terra que ens a de dur al la masia més propera a proposar una bestiesa qualsevol per fer tots plegats.
He estat vivint a la zona metropolitana i ningú coneixia ni es tractava amb ningú, cada persona desconeguda era un possible enemic que ens podia prendre el que fos, en canvi aquí, a Clariana, sent jo un desconegut, m’ha ofert un plat de macarrons, converses i somriures.
Cap al tard vaig pensar que havia valgut la pena de llevar-se al matí.