Ciutat malalta

L'estiu etern mostra ja els primers símptomes
d'una flaquesa poc dissimulada,
aquesta nit que el vent fresc i vital
bufa entre els fullatges blaus de la pluja,
entre el desig d'aquest plor que no arriba,
d'aquestes maldades llàgrimes seques.
Plor que cerco àvid per saber-me viu,
plor que les persones, de tant en tant,
desitgem per poder descarregar,
fins al darrer sospir, les cicatrius
del passat, els entrebancs del present,
les incerteses del cel del futur,
les tensions de la sang i els cabals
llunyans de l'existència mecànica
i els dies que es perden de tant iguals
l'un de l'altre, històries sense inici.
Llàgrimes, on sou? Als fruits primerencs
de quin bosc d'estels heu anat a raure?
Aquesta nit de brises laberíntiques
passejo al ritme de les fulles mortes.
Marquen el pas de la meva ment buida,
plana, de la meva ciutat malalta.