Cerimònia de la llum

La nit sense lluna propicia l’esdeveniment.
El monestir s’alça ensenyorit mostrant el seu reialme.
Centenars de focs coronen el recinte
corriol d’espelmes blanques marquen el camí.
L’arc de Sant Benet com a porta d’entrada.

Multitud que s’aplega en silenci
cridats per aures de temps passats
cerquen l’origen, cerquen els seus iguals.

A la màgia de la llum s’hi uneix la percussió
tambors marcant el ritme, entre el so difús d’un corn
símbols ancestrals, moments ocults a l’ocàs del temps.

A poc a poc espelma en mà, anem entrant
seguint el sender marcat pel foc...
Esperits que s’agermanen, en retrobar antigues emocions.
La vida, la mort, la joia i el patiment van de la mà.
Instruments musicals recuperats de l’oblit ressonen arreu

En creuar el llindar, l’obscuritat es fa més palesa
al fons, un blau intens i contingut fa resplendir l’absis
els fidels encegats caminem posseïts per l’atmosfera irreal
que ens mante a recer, a l’agombol de la bombolla atemporal,
on s’apleguen passat, present i futur.

La tenora ens transporta amb el seu so,
mirades que convergeixen en la mateixa direcció
i apareix ella; la figura femenina, la mare, la coredemptora
porta el llibre vermell que diposita amb cura sobre el faristol.

Els músics creen l’ambient, ella transmet les emocions
evoca cançons d’altres temps, acobla cultures
simbolismes d’antigues tradicions
àrabs, jueus i cristians, agermanats per sa mare.

Aflora l’amor, la pau i el respecte,
mentre els jocs de llum canvien intensitats i colors
afavorint silencis plens de màgia.
Aplaudiments que ressonen plegats, joiosos i agraïts
fan vibrar els cors d’emoció.