Cercant el consol

Camino pel passadís i observo per una porta mig oberta com a una saleta-despatx hi és la Rosa asseguda, amb la cara compungida, recolzant les mans i els braços a la taula rodona, sola, amb uns ulls vermells a punt de plorar. No ho sé que és el que li passa, però malgrat que ja fa molts anys que no em parla i no vol saber res de mi, em sento impulsat a entrar-hi, tanco la porta i m’assec prop d’ella, al seu davant o pot ser al seu costat esquerre.
Resto en silenci, vull que sàpiga que estic disposat a compartir el seu dolor, encara que no sé pas quin és el seu origen. Penso que pot ser li hauria d’agafar d’una mà, però ja fa molt de temps que no ens tenim confiança.
Ella aixeca el cap i em mira amb una expressió de disgust:
-Deixa’m estar!
Aleshores s’aixeca de la cadira i surt ràpid de la saleta. M’hi estic uns segons encara assegut. M’ha rebutjat, però no em preocupa, penso, el que m’ha fet mal és el seu sofriment que no he pogut ajudar a alleugerir.
Em reincorporo a la feina amb el cap cot, com si hagués caigut una pluja a sobre meu, faig les passes més lentes, arrossegant els peus.
Pleguem del treball, és migdia, però el dia encara és molt jove. Pujo al cotxe, però no m’adreço cap a casa, segueixo la carretera envers la muntanya, la meva muntanya.
Al cotxe sempre hi tinc a punt un calçat per sortir a trepitjar terra tendre o un rocam amb uns mitjons gruixuts de cotó. Me’ls poso i començo a enfilar pendent amunt, segueixo un camí que he fet mil vegades, després d’una hora i tres quarts arribo al cim. El sol roman ben alt, me’l miro de biaix i alço les mans cercant consol en Ell, aquí, a dalt de tot, estic més prop de Déu.
Hi ha molt de dolor en la Rosa, al món, també en mi, i no puc fer-hi res, només alçar els braços a l’infinit, sense esperar cap resposta miraculosa, tan sols em deixo acaronar per la llum, em sento sol, però és aquí l’únic lloc que puc rebre quelcom, el que sigui.
Gràcies, bon Déu.