Carta d'un condemnat

Brisa suau i llum tènue, el sol, amagat entre grisosos núvols d'escuma suau no aconseguia imposar la seva glòria i restava impotentment invisible als ulls de la gent. Queien algunes petites gotes que, tan suaument arribaven al terra que de pols i no pas d'aigua semblaven composades.
Les velles i gastades reixes que envoltaven sense excepció tot l'edifici es mantenien impertorbables al vent i a la pluja, només el filferro afilat que sobresortia es gronxava suaument, empès per la fina brisa. La principal edificació era grisa i només alguns apunts negres pertorbaven la immensitat d'aquell trist color que es perdia entre murs i torres sempre controlades per incansables guardians.
No més de 20 anys tenia aquella immensa presó, vigilant inexpugnable de centenars de lladres, violadors, assassins, estafadors i tants d'altres delinqüents dignes només d'aquell trist final. Aquell recinte, allunyat de la ciutat, era amagatall de dolor, plors, terror i fins i tot de la mort dels seus habitants, portats al límits de les seves vides, els seus sentiments i la seva ment. Tancats entre gruixuts barrots d'acer, castigadors i aplicadors de la llei imposada eren les parets i la rutina d'aquells que ho havien perdut tot a la vida.
Poc es pensava en Jordi, ara assegut en un dels vells i bruts bancs del menjador d'aquella presó, que acabaria essent un dels habitants d'aquella casa sense sortida. "Culpable", aquesta paraula va travessar-li la ment i el cor com si d'un punyal es tractés, des d'aquell dia ja res va ser igual, tot havia acabat per sempre, acusat d'un crim sense proves la seva vida s'acabaria per sempre, interrompuda pel mortal líquid que culminaria la seva condemna a mort. Menjava sense tenir gana, mirava sense tenir res a mirar, vivia sense tenir res a viure, només expectant de l'etern final observava els seus imposats companys de vida que, molts amb més sort que ell, parlaven i menjaven encara amb algun bri d'esperança als ulls.
Amb el plat encara ple de les llenties que aquell dia hi havia per sopar va sentir com sonava l'alarma que obligava anar a dormir a tots els presos. Totalment resignat es va aixecar, arrossegant els peus i amb la vista a terra va dirigir-se a la seva cel·la seguit pels prop de 30 presos que compartien aquella secció de la presó. Una placa donava la "benvinguda" a la cel·la; tercera zona de la planta segona, cel·la 21. Per en Jordi aquella placa era com el carrer i el número de la seva antiga casa, allà viuria i allà moriria sense remei. Només entrar, el guàrdia que l'havia acompanyat cada nit li tanca la porta amb clau i s'acomiada amb el més superb silenci. Sol, assegut al llit amb la mirada perduda a la paret totalment grisa que tenia al seu davant, absolt en pensaments buits i sense sentit. Quedaven dos dies perquè la llei posés fi a la seva curta vida de 24 anys. Va escoltar els plors incontrolats i sanglotats d'algun dels presos, ell no volia plorar, sempre havia cregut que plorar era cosa d'aquells que es resignaven, ell no es volia resignar, volia que la seva vida hagués tingut algun sentit. Totalment decidit va demanar-li al guàrdia un paper i alguna cosa per escriure. El guàrdia el va mirar amb mala cara però finalment va accedir. Sobre un paper vell i marronós va començar a escriure:

"Avui;
No sóc ningú, no vaig ser ningú i no em deixaran ser ningú. Tinc un nom que em va ser imposat abans de que jo podés decidir res; Jordi em van dir els meus pares i per Jordi em coneix tothom. M'oposo sempre a dir la meva edat, no per vellesa sinó perquè em resigno a deixar-me portar per un calendari, a un horari o a qualsevol altre mètode per estrènyer i controlar, encara una mica més, la nostra curta i insignificant existència. Era d'una ciutat infestada de presses, cotxes, vides sense sentit, persones sense principis ni singularitat, portades al límit del col·lectivisme, sense personalitat, vestint la mateixa roba, perfumant-se sempre amb les mateixes fragàncies, bevent, menjant, vivint sempre com els altres, manipulats i ignorants de la seva ignorància. En resum, no és necessari ni que digui el nom de la ciutat, és com qualsevol altre. M'agrada més a dir que sóc habitant del món. Vivia amb un gos però m'estimo més dir que ell vivia amb mi ja que s'estava molt més temps a casa que jo, per tant, tot i que jo la pagava ell n'era el que en feia més ús. Humanament vivia sol, no tenia parella i feia anys que no gaudia de la companyia de cap altre persona al meu costat, només les amistats amb les que anava de copes i algun antic company de l'institut. Si, estava sol, o això creia fins que vaig entrar aquí. Ara "visc" en una presó, crec que el nom tampoc cal. Acusat i condemnat a mort passo el dia entre gent desconeguda i barrots que em separen de tot allò que odiava però que ara tant enyoro. Aquí dins, entre murs i policia, entre cel·les i reixes he descobert allò que tant falsament predicava abans.

Però realment escric això perquè vertaderament, ara que estic en una presó, he descobert que la nostra vida diària, la vida que vivim tots cada dia, és com una presó. Realment tots hem estat a la presó, tots hem estat detinguts i engarjolats amb barres invisibles però sentides només de néixer, al moment en que som engendrats guanyem la llibertat, la alliberació més natural que pot haver-hi, la vida. Però al mateix moment som tancats i assegurats amb una clau de tòpics típics i morals la qual es llençada per el buit i infinit forat de la majoria col·lectivista, formada per aquelles persones que no accepten allò diferent per por de canviar la vella monotonia de la seva assegurada i primitiva vida.

Quan la clau cau en aquest esborany negre podem dir que s'acaba la nostra llibertat, la nostra curta llibertat en la qual no hem tingut ni la oportunitat de fer quelcom perquè ens meresquem l'etern empresonament. Mengem, juguem, estudiem i dormim sota la "protecció" dels grans barrots de la nostra vida, aquells barrots que alimentem cada cop que donem la raó a aquells que els construeixen, quan donem més importància a la societat que a nosaltres mateixos com a persones individuals, estem donant els materials necessaris per a fer-los créixer i entre tots engrandim la cel·la per poder-hi tancar tots aquells nous que creuen tenir la llibertat eterna.

Som tants els que ajudem a fer més gran aquesta cel·la que podem caminar-hi molt de temps sense topar-nos amb cap barrot, això és el que ens porta a creure que ja no estem tancats, que ja estem alliberats i podem vagar lliurement pel món sense la necessitat de portar l'uniforme i el codi d'identificació que porten tots els presos d'aquesta gran presó. Però arriba el dia en què, sense avís ens posem a plorar desconsolats quan notem altre cop els barrots, quan ens tornem a veure tancats i obligats a dur l'uniforme i anar com els altres presos, plorem desconsolats i sense fi per la nostra hipocresia que ens havia portat a creure que estàvem alliberats de tots els barrots, de que ja podíem passejar-nos pel món com volguéssim sense necessitat de donar explicacions a ningú i no tenir de pagar una multa social cada cop que volguéssim fer una ínfima apologia a la varietat. No, tornem a la realitat, al dia a dia de les nostres vides tancats en aquesta presó dels tòpics, de les modes, de les religions i de les obligacions socials i morals que ens tanquen i ens ofeguen, que ens angoixen i ens oprimeixen, de les quals no tenim cap poder sobre elles, ens tanquem a nosaltres mateixos, ens sentim tant diferents a la resta però tant obligats a creure amb allò que ens manen els barrots que no podem evitar sentir-nos sols, aïllats tot i estar amb la resta del món, tot i estar amb la resta de l'univers. Perquè sempre hi hauran barrots, i, ni cap batalla, ni cap ideologia, ni cap creença ni cap manifestació els faran caure.

Potser en aquesta presó que em trobo jo en aquests moments, amb barrots d'acer, encara hi ha alguna manera d'escapar, de fugir, potser canvien la meva culpabilitat, o potser puc escapar a través de l'engany o la il·legalitat, però, mai podré escapar de la presó de la societat, mai podré viure sense restar lligat a aquestes opressores normes, modes, als tòpics o a la necessitat de la eterna igualtat, jo vull ser diferent, no vull fer el mateix que el meu veí, però és impossible, ja és massa tard. No es pot anar contra corrent.

Realment no sé a quina de les presons sento més soledat, realment no sé a quina em sento més perdut, realment no sé a quina de les dues presons em sento més oprimit. Sé que en aquesta presó els lligams són materials, barrots, murs, reixes i guàrdies, però en la presó de l'exterior els lligams són mentals, oprimeixen directament la ment. Jo sé que estic aquí perquè algú diu que vaig matar aquell policia, i això em dóna una lleugera tranquil·litat, coma mínim sé el perquè d'aquest empresonament, però, el perquè de l'empresonament de la meva ment, de la meva vida no el sabré mai, no sabré mai qui em fa ser igual que la resta i qui no em deixa ser diferent.
També em tranquil·litza saber que, a vegades, l'anomenat "sistema" funciona, i m'ha empresonat a mi entre aquestes parets infranquejables amb raó, perquè jo, Jordi Roure Sánchez vaig disparar a aquell policia ¿Perquè? Perquè ell em va disparar abans impulsat per l'alcohol, però no em va tocar i no va quedar cap prova que ho demostrés. Si, jo el vaig disparar, jo el vaig matar i la llei ha actuat seguint les normes, però, potser calia mirar més enllà de les simples normes? Només em queden unes poques hores de vida, i em sap més greu viure-les entre els barrots invisibles, que entre aquestes velles parets. Fins sempre."

Va plegar la carta i va tornar el llapis al guàrdia. Molt més tranquil i content va estirar-se al llit i ràpidament va entrar en un profund somni.
Dos dies després la llei no va tirar enrere. Sense cap visita, sense cap persona que es preocupés per ell, en Jordi va rebre la injecció letal, va ser executat.