Carta als que queden

Un relat de: Menorca

Amics,

fèiem tard. Anàvem ràpid. I no vam arribar mai, ni d'hora ni massa tard. La carretera és així de traïdora. Mai saps el que et trobaràs darrera el següent revolt. És com la vida mateixa. Però més perillosa. Aquell dia era igual que tots els divendres i dissabtes d'aquell any. Sortíem de festa, a divertir-nos. Però ens varem entretenir abans de marxar i havíem quedat a les 23h. Era tard, les 22:30h i encara ens faltava una bona estona de trajecte. Anàvem els de sempre, com sempre; aquells que no varem arribar i a qui us vareu cansar d'esperar aquella nit d'estiu. Sabeu que no havíem begut res: acabàvem de plegar de la feina. A més, amb això no hem jugat mai cap dels tants. Els torns dels conductors eren respectats com la llei més severa i més sagrada. I pobre d'aquell que begués el dia que no li tocava.
Aquell dia ens va fallar la sort. La pressa i el destí no ens van deixar seguir vivint. Són coses d'aquelles que pensem que no ens passaran mai, ni als que coneixes. Però mai es pot jugar amb foc. Darrera d'un revolt esperava la mort, desitjosa d'una desgràcia. I nosaltres passàvem per allà.
Tot va passar molt ràpid. Però tots tres pressentirem de seguida que no en sortíem. A la nit, les coses no son com semblen, i les distancies no s'aprecien tal com són. El cotxe que estava avançant també tenia pressa. I no en sabíem res, d'ells. Ni tan sols si els seus ocupants (com nosaltres a les tornades) respectaven els seus torns, per tot allò de l'alcohol. Tampoc en sabem res de les seves vides, ni de les seves famílies. Sabem només que avançaven un camió i que estaven al nostre carril quan agafàrem aquell revolt. No els varem poder esquivar; no teníem temps, ni lloc on ficar-nos: per l'altre carril venia el camió. No teníem sortida possible. Així i tot, girarem bruscament a la dreta, per esquivar el xoc frontal. Però varem topar i el cop ens va desviar de la nostra marxa: la paret de contenció ens va emparar. El camió no en va resultar afectat i deduïm que va avisar les ambulàncies i tot el que es fa en un accident. Però tot són deduccions i records confusos. Recordem, a grans trets, tots el mateix: el revolt, el camió, l'altre cotxe i el mur. Després tot es torna vermell i sorollós. I res més.

Imaginem els sentiments i els pensaments dels familiars, al sentir sonar el telèfon de casa de matinada. El plor inconsolable de les mares, la preocupació mal dissimulada dels pares, i el desconcert dels germans més petits al saber que els grans de la família no tornaran a ocupar les seves habitacions. I la vostra ràbia i impotència, al saber que s'han acabat les festes i les rialles. I que els amics que esperàveu ja no riuran ni gaudiran més amb les vostres bromes i amb les vostres tonteries.
Us donem a tots les gràcies. Per tot el que ens vareu ensenyar, per tots els bons consells donats (alguns escoltats, altres no tant) i pels bons moments compartits. També us demanem a tots perdó. Per les coses que hem dit quan no tocava, per tot allò que us hagi pogut disgustar. I per haver-vos fet patir com ho férem. Però no heu de patir més per nosaltres. Ara ja no hi ha res a fer. Ara cal tirar endavant. Les coses no seran com abans i també nosaltres ho sabem. Però encara teniu moltes coses per fer i no heu de parar, sinó que heu de seguir lluitant per allò que voleu.
Només un consell: respecteu les normes i esteu atents a la carretera. A vegades, la vida ens dona sorpreses; algunes més agradables que les altres. Però les sorpreses que dóna la mort no fa mai gràcia. Que no us doni cap mala noticia més, fins que no sigui la vostra hora.

Al final de les cartes s'acostuma a escriure "fins aviat" o "esperem notícies vostres". En aquest cas és diferent. Com més temps estem millor: voldrà dir que la vostra vida ha estat llarga i, segurament, que l'heu aprofitada al màxim. Així, doncs, res més.

Amb molta estimació,

J., R. i L.

Comentaris

  • de vegades..[Ofensiu]
    Berenice | 01-11-2005

    la vida és una puta merda..
    rep qui menys culpa en té, sovint.. i encara, si és així..
    quan no, moren tots menys qui conduia.. i aquest voldria haver mort també..
    o com aquella dona que creuava sempre el carrer amb el cotxet pel davant, esperant que els cotxes ja pararien.. i se'n van endur el crio, quan estava vermell per a ella, i es clar, pobre mare... però pobre conductor..

    de vegades penso que seriem més feliços si no haguerem "evolucionat " tant..

    petonets..

    i sap greu

  • Se sent.. de tot cor. [Ofensiu]
    -Charl0tte. | 19-08-2005

    M'ha fet recordar...
    Vespre, carretera, recta, cotxe, fragament, altre coxe, xoc... dos morts.
    Inavitable, destí.
    Molta raó... s'ha de seguir lluitant, perquè el seu final va ser aquell... el nostre encara ha d'arribar. A viure al màxim.

    Molts petons***

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Menorca

Menorca

29 Relats

61 Comentaris

33561 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
He nascut a Menorca i hi havia viscut sempre, fins que vaig haver de sortir de la meva illa (gairebé tot el meu món) per estudiar a la universitat.
Algunes coses que podeu saber de mi... M'agrada la natura i el camp, els animals... m'agrada la lectura -tot i la manca de temps que suposa la feina-... m'agrada el bon temps i les platges de Menorca... m'agrada la bona música, el teatre... m'agrada el bàsquet (i el Menorca Bàsquet)... m'agrada compartir el meu temps amb els infants... també m'agrada passar estones amb els amics -d'aquells dels bons que es compten amb una mà i que tenc sort de tenir-. I el poc temps lliure que em queda o quan realment ho necessito, escric.

És tot. Espero que us agradi el que trobeu al meu raconet de lletres.