Somio que vull que...

BCN, 5-6-2006

Somio que un dia tot serà diferent. Que aquests vells records (paraules de fa 4 anys) no aconseguiran fer-me plorar, perquè n'hauré oblidat el significat. Que les coses encara es poden veure d'una altra manera.
Volia escriure't a tu, per tu; però ara ja no puc. La troballa d'aquestes lletres m'ha fet oblidar les frases que tenia redactades i que em ballaven pel cap.
Habitualment no penso en ell. Ser-ne enfora m'ha fet molt de bé i el temps cura les ferides, però aquesta la noto encara tendra i qualsevol moviment inoportú fa mal i la fa sagnar una mica.
Paraules, missatges, que per si mateixos no tenen cap dolenteria, però que em fereixen l'ànima. Em fan recordar, i el record i l'enyorança del que s'ha perdut és el pitjor enemic de la ment; de la ment i del cor.

També ho és la imaginació, que forja records que voldríem tenir en el futur; forja esperances i il·lusions, sovint vanes.

Deixo córrer l'agulla del rellotge i m'assereno, tot i l'hora (demà serà un altre dia). Tot torna al seu lloc i l'angoixa se'm passa. I em puc tornar a centrar en el que realment volia: escriure't a tu, per tu.

Vull que sàpigues que tot és diferent quan hi ets i quan no, se't nota l'absència.
Vull que sàpigues que compartir el meu temps m'omple de satisfacció, si és amb tu.
Vull que sàpigues que un somriure teu val molt més que paraules i que un sol dia amb una mirada teva, ja es pot acabar.
Vull que sàpigues que et trobo molt a faltar quan no hi ets i que aquest estiu se'm farà molt llarg, esperant el moment de retrobar-nos.
Vull que sàpigues tot això, per tant, ho llegiràs, dubtant sempre però, si ho escrit pensant en tu, que llegeixes ara aquestes línies.