Carta al Destí

Un relat de: George Brown

Apreciat Destí,
Recordo aquell dia amb una claredat total, em ve al cap cada dia, i el revisc mentalment...
"Accelera. Més ràpid. Corre més. Avança aquell cotxe. Frena. Torna accelerar amb força. Vigila. Accelera. Més ràpid. Vigila, aquest d'aquí frena. Canvia de carril... què passa? Aquest s'acosta molt ràpid... esta parat!... tinc temps? Freno? No hi ha temps..." l'impacta ja era inevitable. Vaig saltar. Vaig volar... sóc lliure... en aquell instant em vaig sentir totalment lliure, capaç de tot. Van ser unes mil·lèsimes de segons... per mi una eternitat. Finalment vaig caure, la gravetat! Renoi quin cop.
On es la meva vida? no la veig passar... només veig el seu rostre, tan bonica com mai l'havia vist, els seus llargs cabell onejant al vent, somrient, somrient-me, mirant-me. Sóc feliç, no podia imaginar un final millor. S'està molt bé estirat mirant el cel, amb la seva imatge en els meus ulls. Em vaig relaxar, tot s'havia acabat. Ja no hi havia problemes ni preocupacions. Ja no hi havia deures ni obligacions. Estava bé, era la fi. Era feliç. Estava cansat de lluitar. La meva partida s'havia acabat, no volia continuar. Ja esta bé, per fi era feliç.
Però no! No ho vas permetre. Potser no era el meu moment, o simplement no vas voler que acabes d'aquella manera. No ho sé. Però vas fer que m'aixequessin, jo no volia. Volia quedar-me allà per sempre... ja m'estava bé. Però no. Recordo gent amunt i avall, mil preguntes, ‘estàs bé?', ‘t'has fet mal?'... i després els doctors, tocant aquí i tocant allà. Examinant la cama, mirant l'abdomen... però això no és el que em feia mal, el dolor estava en el cor! Però tu, apreciat Destí, estaves allà per cuidar-me. Suposo que tots en algun moment ens donem per vençut. Gràcies per no permetre que ho fes.
Quan ho penso, sento vergonya de mi mateix, com vaig poder desitjar no aixecar-me mai més? A més, no ho veig com un moment de debilitat, d'altre banda seria totalment justificable, sinó que em sentia totalment conscient del que pensava, i això encara em fa més mal.
Gràcies Destí, per no permetre que em rendís i donar-me una segona oportunitat que no penso desaprofitar. Gràcies també per mostrar-me com serà la meva mort, sóc feliç només de pensar que l'últim que veure abans de morir serà el seu rostre. Em mirarà i em somriurà. Moriré feliç. Gràcies.

Un noi afortunat.

Comentaris

  • Tens raó[Ofensiu]
    Atlàntida | 14-01-2005 | Valoració: 8

    quan dius que no et volies aixecar, perquè jo una vegada també vaig estar a punt de morir i t'aseguro que en aquell moment tens una resignació que no saps d'aon surt.
    Però quan tornes a la vida dones gracies a Deu, per haver-te quedat.

  • Genial![Ofensiu]
    Helea | 18-12-2004 | Valoració: 10

    Ei hola!trobo que es perfecte el teu relat, jo també vaig tornar a nèixer, em va passar algo bastant similar, va ser pràcticament la mateixa situació, exceptuant que jo no vai veure la cara de ningu jejje. Però molt bona la descripció de les situacions. Venga Salut!!

  • reneixer..[Ofensiu]
    MG & AS | 30-11-2004 | Valoració: 9

    Tu si quepots dir que has tornat a neixer noi!.
    Un relat magnific, tant ben escrit que em semble veuret alla al terra. Enhorabona!

  • Renoi![Ofensiu]
    brideshead | 26-11-2004 | Valoració: 9

    Hola Jordi,
    Com sempre, els teus relats em produeixen una mica de desassossegament, però són innovadors, singulars, diferents, ... tot i ser tremendistes. No sé si m'equivoco, però crec que ets un xic pessimiste, oi?
    Au, un petonet, i segueix escrivint !

Valoració mitja: 9.2

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de George Brown

George Brown

36 Relats

250 Comentaris

72565 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
"Què escriure quan,
el seny posseït pel
vici del sentiment,
fuig cec, vers un mur
de soledat infranquejable?

Només queden records
del naufragi d'un somni,
i els reculls, un per un,
com restes d'un tresor.
Car, són bocins del no-res.

Mira't a l'espill del mar,
al tocador de la lluna!
Allà veuràs qui ets,
veuràs que no ets,
pols d'una nit, més, ... univers.

I curiosament,
quan més entens
la imperfecció del moment,
més t'endinses per fer-lo,
més absurdament perfecte."