Carta a un heroi

6 de maig de 2006



El sol començava a decaure,i el vent esbufegava fort,com si desitjés clamar quelcom oclut.Havíem quedat a les 18.00,al bar "la plaça" de Vilafranca...però et feies pregar.De sobte,quan passaven 25 minuts de l'hora pactada,vas apareixer acompanyat de la teva neboda.T'havia de moure amb cadira de rodes,i duies una sonda nasal per poder ingerir aliments.
La teva imatge no em va deixar indiferent,t'imaginava gran i vell,però no tant demacrat...Havia aconseguit contactar amb tu gràcies a l'ajuda de la meva tutora de treball de recerca,degut que tant ella com jo,vàrem creure interessant entrevistar un supervivent dels camps de concentració.

Havia decidit aventurar-me en el món dels camps,i a la llarga,els"Testimonis desde l'infern,els camps nazis" s'havia convertit en molt més que un simple treball de recerca. Duia un parell o tres d'entrevistes a vells supervivents,a homes que,com tu,varen haver de fugir a l'exili després de la Guerra Civil,primer suportant els camps francesos com el d'Argelées,i més tard caient en mans dels nazis...Però sens dubte,cap dels altres testimonis m'havia causat una batzegada tant forta com la que vaig patir despres de la nostra conversa;potser per això avui que la nostàlgia ha trucat a la porta,he necessitat escriure't.

Jo ja feia estona que esperava,per tant la taula d'aquella carismàtica taberna ja estava plena de gots,ampolles,i burilles de cigarret.Els tres ens vàrem asseure a la taula,un xic allunyada de la barra per tal de no sentir gaire soroll.
Gairebé sense voler,aquell senyor Emili em va obligar a tutejar-lo,i fins i tot em vas permetre anomenar-te "Miliu".No va ser gens complicat començar una conversa calmada amb aquell heroi,ja que si Martí i Pol considerava herois a tots aquells qui van donar la vida a la fàbrica,jo,humilment,considero herois a tots els qui van suportar el calvari dels camps...als qui viuen,i als qui van morir-hi dins.

El vespre fosc que ens envoltava,de ben segur que no perdre cap detall de les mil i una històries que em vas explicar. Incoscientment,mentre parlaves,jo no prenia cap mena d'apunts ni notes escrites...Estava tant endinsat en el món on em vas transportar,que en l'última cosa que pensava era en escriure.
Els teus ulls gairebé plorosos,la teva veu ronca i pausada,i la teva mà tremolosa,van ser detalls que van fer-me entendre que cada paraula que sortia del teu interior,era l'enèsima bala per enderrocar el passat.

Vaig endinsar-me en aquells kommandos que em narraves,plens de lliteres mal adornades,i buits d'alegria.Vaig palpar la roba plena de sang i suor,testimoni de tantes jornades de treball forçat i explotació humana.Vaig acaronar el fred de la nit,d'aquelles nits de neu i tempesta on les ganes d'orinar obligaven a sortir a l'exterior amb poc més que una camisa de cotó barat.
Van ser tantes les sensacions que vas aconseguir transmetre'm,que si les escrivís totes,necessitaria tant paper com memòria. Aquella olor de carn cremada,i aquella impotència de romandre nuu durant hores,envoltat de companys;aquella olor dels cossos bruts,de la manca d'higiene personal...


Aquell dia vaig entendre que,dins la penúria,hem de donar gràcies per la manera en que vivim.També vaig entendre qua la humanitat no canviarà mai,ja que l'home mai serà perfecte.
L'història que em vas explicar de l'August em va fer adonar que el poder destrueix l'ésser humà,degut a que quan algú està per sobre dels altres,tendeix a apropiar-se massa del seu poder.És aleshores quan s'obliden les amistats,els amors,o les idiologies...només els diners,la popularitat,o la reputació social guien als poderosos en el seu camí,convertint-los en enemics de tothom.

Aquell home (l'August),va pedre el món de vista,i va oblidar que allà dins tots ereu iguals;que tots ereu conillets d'índies a mans dels nazis,tots ereu carn de canó a mans de l'enemic.Sembla trist,però desgraciadament,a dia d'avui encara succeeix sovint que els qui arriben a dalt de tot,acaben baixant convertits en algú altre.
George Bush,Fidel Castro,Joan Laporta,el president de la meva escala....cap d'ells sap assaborir el poder per als altres,sinó que l'assaboreix per ell sol.

En fí,no et negaré que omplint de mots aquesta fulla en blanc,he tornat a palpar totes i cada una de les batalles que algun dia em vas explicar. Sovint,quan aquest món em sorprèn amb una injustícia cada cop major,t'escric. No ho sé si desde allà on siguis aconsegueixes llegir les meves impresions,però si ho fas,de ben segur que estàs enfeinat..malauradament.
Ja gairebé no recordo quans anys fa que vas marxar,però recordo el que vaig sentir al escoltar la veu de la teva nevoda,plorosa,anunciant-me que ens havies deixat.Ans no puc oblidar la barreja d'orgull i pena al escoltar "La internacional",mentre començaves a volar convertit en cendra pels aires del mediterrani.
Però et ben prometo,company,que recordaré sempre el dia en que vaig coneixer el meu heroi.

Atentament,un company.