Carpe Diem

Saber quan moriràs té els seus avantatges. No us penseu que sóc una mena d’endevinaire que llegeix el tarot, interpreta el marro del cafè o, simplement, somia el futur. Tot això són falòrnies. La veritat és que conec el dia del meu traspàs des que tinc ús de raó. I no només això, també sé quina serà la causa que em durà a l’altre barri. Ben mirat, no és tan estrany. Si sabem la data de naixement, perquè no podem estar al corrent de la de defunció? Encara recordo la cara del metge quan, amb tota la tranquil·litat del món, vaig anunciar-li: “Tinc càncer, vinc a que me’l diagnostiqui”. D’inici em va prendre per l’hipocondríac de torn, però —astorat per la meva parsimònia anunciant un fet tan greu— m’increpà: “ Però home com pot afirmar una cosa així amb tanta rotunditat, si ni tan sols fa mala cara!”. Ho sé des de ben menut doctor i afanyis que em queden poques setmanes”, li vaig amollar amb tal convenciment que el vaig acabar de destarotar. El cas és que accedí a fer-me les proves pertinents i, passades un parell de setmanes, em cità a la consulta. Quan vaig entrar m’esperava assegut, dissimulant com podia el seu evident nerviosisme. “Càncer de pàncrees en fase avançada”, les meves paraules--pronunciades amb una seguretat aclaparadora, abans que ell pogués badar boca—li produïren una ferida manifesta—una blancor d’ultratomba i el front perlat eren els símptomes més evidents. “No cal que s’esforci en dir res, doctor. Començarem el tractament de seguida, ni que sigui per guardar les aparences, encara que tots dos—sobretot jo— sabem que no hi ha res a pelar”. Així, ambto sentenciós vaig abandonar la sala deixant el facultatiu amb la moral per terra.
Avui, encara que les coses no hagin anat del tot com m’esperava , és el gran dia. Tinc cita amb l’oncòleg. El tractament ha estat un èxit i la malaltia, de moment, està a ratlla. “On va amb aquesta cara? Hauria d’estar content, home. Surti al carrer, aprofiti aquest dia tan esplèndid, celebri-ho”. El to del metge—la típica suficiència dels que es creuen totpoderosos—m’angunieja. Miro el rellotge nerviós, sabedor que l’hora s’aproxima. El meu interlocutor, mentrestant, m’arenga sobre les meravelles dels nous tractaments contra el càncer. Es recrea en les seves paraules esbossades amb un somriure triomfant. I jo, abstret del seu discurs espero el moment que—encara que en un altre format—sé que arribarà. De sobte, un pessigolleig al braç esquerre m’adverteix de la situació. Consulto l’hora. Per fi. Sabia que no em decebria. Amb una forta pressió al pit i una ganyota entre patidora —el dolor és insuportable— i satisfeta —cada cosa al seu lloc— li etzibo una botifarra al medicastre que, atribolat, interromp bruscament el discurs per assistir-me. Per sort, és massa tard. 3, 2, 1...