Canvi de veïns.

Un relat de: Mercè Bellfort

CANVI DE VEÏNS


Tants anys gaudint d'uns veïns excel·lents i va i se'ns moren els dos, amb una diferència d'un any. S'estimaven moltíssim. Diríem que eren com els amants de Teruel, però en el seu cas s'ajustarien millor a un Romeu i a una Julieta ja que eren de nacionalitat anglesa, com el creador d'aquesta gran obra dramàtica.
El matrimoni es va instal·lar en una caseta molt tranquil·la de l'Escala i van decidir passar els darrers anys de la seva vida envoltats dels seus catorze gats que mandrejaven pel jardí a cor què vols. Els pins, la mimosa i la figuera eren perfectes testimonis de les seves migdiades, així com de les baralles nocturnes.
Nosaltres estàvem encantats -perquè tenim la sort que ens agraden molt els gats- de viure aquesta simbiosi de la natura. Un caliu animal, vegetal i humà ens arribava de cals King. En realitat, ara que hi penso, m'adono que sí, que eren els reis en educació, en simpatia, en amabilitat, en estimar i respectar la natura. Però, malauradament, tot té el seu final i, com deia al principi, va arribar el dia que ens van deixar per sempre més.
En aquests moments em trobo asseguda a la cadira de vímet que tenim a l'entrada de casa i se'm fa impossible deixar de recordar-los. I és que el panorama ha donat un gir de 180º. Ara tinc davant meu un mur enorme que han fet construir els nous propietaris.
Del jardí ja no en queda res, ni una trista fulla, ni un trist matoll. Han arrabassat tots els arbres i els gats ja fa temps que han tocat el dos.
"Seran salvatges aquests veïns!"- pensem tota la meva família-
Des de la terrassa del pis de dalt observem la neteja que han arribat a fer: han canviat el bell jardí per una piscina enorme, sense un sol arbre que els faci ombra quan el sol potent de l'estiu penetri en les seves pells. "Allà ells, ja s'ho faran, quedaran com gambes recremades" ens diem.
Han passat molts mesos des de la construcció de la nova fortalesa i ara sabem que ni estirant el coll a tall de girafes ens podrem comunicar amb aquesta gent. Ben mirat, potser millor!
Després de tant de temps seguint l'evolució -ja no sé si dir-ne involució- de les obres ens ha picat el cuquet i estem ansiosos de veure les cares als nous veïns. Tenim el pressentiment que no trigaran gaire a treure el nas.
I, efectivament, ha arribat el dia. El carrer és molt solitari i gairebé no hi circulen cotxes, només els del veïnat. Ens sobta sentir el timbre: tenim per costum deixar la porta de casa tancada, però sense passar-hi la clau.
Traiem el cap per veure qui ens ve a visitar. No els coneixem. Ells es presenten parlant un castellà molt elemental: "Hola, somos los vecinos nuevos y somos encantados de encontrarlos. Nuestros padres para siempre muy felices con ustedes"
Mentre allarguem les mans per saludar-los no podem deixar de pensar en aquella frase tan ordinària i tan sincera alhora:
-"Crieu fills, pares porcs"

Comentaris

  • Un formidable relat [Ofensiu]
    J.Lluís Cusidó i Ciuraneta | 23-03-2009 | Valoració: 10

    Un formidable relat escrit, com sempre, amb la destresa d'una ploma magistral que ha sabut donar un gir esperat o no, sorprenent o no, als nous veïns.
    Text agradable, distret, amb unes acurades descripcions de cada escena.
    Novament he gaudit llegint-te.

    Una abraçada

    J. Lluís

  • Xantalam | 19-03-2009

    Ha estat un lectura molt agradable. Tens una prosa acurada, escrius molt bé. Aquesta història és simpàtica, la fas amena, afable.

    Gràcies pel comentari, Mercè.

    Una abraçada,

    Xantalam

  • anècdota simpàtica[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 18-03-2009

    la d'aquests veïns que gaudien de la companyia d'uns vellets encantadors.
    Molt ben narrat i portat a terme, una crónica ciutadana de comportaments banals, el dia a dia dels nostres barris i de les nostres ciutats.

    Felicitats pel repte Mercè!

    Ferran

  • Recanvi[Ofensiu]
    Unaquimera | 10-03-2009 | Valoració: 10

    He trobat que aquest és un relat amb la teva marca personal, Mercè!
    I no em refereixo només a l'estil d'escriure, tan grat i planer, però correctíssim... sinó a una certa manera de veure les coses, fins i tot les més trivials, les més evidents, des d'un angle diferent al de la majoria.

    En el cas en concret que tenim davant, em sembla evident que la gran majoria de la població preferiria, a diferència de la veu narradora, no tenir per veïns a qui hostegen catorze gats, ni a qui protagonitzen baralles nocturnes, ... fins i tot preferirien llindar amb qui aixeca parets que, tot i impedir la vista, també impedeixen ésser vist, i qui arrenca arbres que, per aquest sistema dràstic, deixen d'escampar fulles arreu!

    Jo he trobat molt divertit, però, el plantejament d'aquesta breu història veinal!

    T'envio una abraçada excel·lent de veritat,
    Unaquimera

  • Tu no canviïs[Ofensiu]
    nuriagau | 08-03-2009 | Valoració: 10

    Allò que diuen que els testos s'assemblen a les olles no s'acompleix al teu relat.

    Una història singular i curiosa. El final és previsible, però, coneixent l'empremta de l'autora, ens resulta sorprenent.

    Et felicito per aquest relat escrit amb tan d'estil i humor!

    Núria

Valoració mitja: 10