Camí del ferroveller ( variació de sortir del pou)

Sempre havia trobat aquesta feina magnífica. Des de molt petita desitjava que arribés el dissabte i el diumenge per alliberar-me de l'escola, aquesta representava per a mi una cotilla, que m'oprimia i no em deixava respirar. Jo volia venir amb tu, respirar de l'aire lliure, sense haver d'obeir ordres, sense premisses ni lligams. Ens aixecàvem de matinada, sortíem de casa quan la grisor de la nit no s'havia esvaït i els carrers encalmats dormien. Pujàvem a la furgoneta i empreníem el camí. Teníem una ruta bastant fixa, preconcebuda per la tradició no escrita del dia rere dia. Passàvem per tallers mecànics recollint motors o peces velles de ferro que de vegades ens venien per dos rals i altres ens les donaven, només per aconseguir desfer-se del mort. Altres vegades acudíem a abocadors il·legals on recollíem tota mena de petits i grans electrodomèstics. Quan la furgoneta era plena a vessar, giràvem cua i empreníem el camí del ferroveller al qual veníem totes aquelles andròmines.
Poc a poc anava aprenent a llegir i escriure, i com més n'aprenia més motivada em trobava a continuar ampliant els meus coneixements. Cada cop tenia més interès per fer els deures i les meves notes pujaven com l'escuma. Jo me'n sentia orgullosa i volia continuar estudiant, però quan vaig acabar la primària em vaig trobar una gran tanca, un mur infranquejable: la meva família, el meu pare i la mare no em van voler inscriure de cap manera a l'ESO. De res van servir les actuacions de l'escola ni dels serveis socials. Jo m'havia de quedar a casa a aprendre les feines pròpies de la dona i ajudar a la mare. Ja en sabia suficient de llegir i escriure, en sabia molt més que el meu pare i no cal dir que la mare, que era analfabeta total. Jo m'hi vaig conformar, vaig fer cas de totes les seves pors, dels seus enganys, del perillós que és l'ambient de d'institut; una mica per por, per sobretot per comoditat i ara n'estic totalment penedida. M'ho van prometre i no han complert, em van dir que no em casarien a la força i avui mateix m'han dit que m'he de casar. Tot just tinc tretze anys i ell en té cinquanta. És vell i poc agraciat, però té mols diners. És ric, tens el futur assegurat m'han dit per no dir que tots tenim la vida regalada al seu costat. I jo he emmudit, he tornat a callar com un mort, m'he mossegat la llengua, he serrat els dents, he estret els punys i he plorat sense llàgrimes. El cor s'ha encongit, la sang s'ha glaçat i jo he pres una determinació. Fugiré de casa, aniré a l'aventura...