cagat de por (9)

Gairebé estic cap els arbres fruiters, ja que la gana em fot. De lluny em sembla que ja estic veient la fruita que hi penja. Tant és que aquesta encara sigui verda, me la fotré igual.
Conforme em vaig apropant em ve com una pudor, una pudor fastigosa, hi deu haver algun animal mort per aquí, ja putrefacte. És semblant a la sentor que desprenia l’escorxador del poble. Sempre quedava alguna deixalla, carn que no es podia aprofitar o una pell llençada a qualsevol racó i que ja portaven dies sense que ningú hi fes una neteja. La gent del poble ja es queixava, però l’ajuntament, en penso que per mandra o per amistats, no hi fotia mà.
Ja he arribat al pla dels arbres, però aquesta mala olor no es pot aguantar, d’on deu venir? A l’altre extrem del camp veig com uns bonys, semblant uns pilots de roba per terra, el baf ve d’allà. Ja pots comptar què deu ser, hi vaig per veure quina cara fan.
Si, són tres i escolto el zum-zum de les mosques, que n’està ple.
Hòstia!! Què ha passat aquí? A tot se’ls hi veuen els ossos de les cames i els braços, però què cony els han fet? Pot ser després d’haver-los mort han vingut uns animals i han fet festa grossa. Que n’és d’estrany, la resta del cos l’han deixada, només hi falta la carn del braços i les cames. Cony! Això que es veu són talls de ganivet, no ho ha fet cap animal!! I no es veuen restes de porqueries pel voltant, què en fan dels talls de carn que els han tret?
Però, per què ho fan això? Pot seré per represàlia, deuen ser uns revoltats o uns guerrillers. No, de cap manera, de ser així els hagueren matat i deixat a un lloc públic que servís d’escarment i , on estic, no és cap lloc de pas.
Pot ser es tracte d’un ritual propi de la seva cultura, que en són d’estranys. Hòstia puta!!! Ara ja ho entenc, els molts fills de puta els hi treuen la carn dels braços i les cames per menjar-se-la.
Ja no deu quedar cap bèstia en aquest país, ni porc ni gallina, i ells no es conformen a només atipar-se de arròs i verdureta. Per tal de manducar un bon tall trien els pagesos que tenen més bon aspecte, se’ls enduen a un lloc retirat i llavors amb els matxets fan la feina.
La carn se l’enduen embolicada d’alguna manera i la deuen cuinar al seu campament. Per aquí no es veuen les cendres de cap foc a terra.
Ja no m’hi vull estar més aquí i foto el camp corrents, tant se me’n dóna la fruita i la mare que els va parir a tots plegats.
Alleugero el pas tant com puc i no miro endarrere. Per fi arribo a un arrossar. Vigilo i, amb molt de compte que no em vegi ningú, m’ajupo a collir unes quantes tiges d’arròs jove. Me les enduc corrents, cercant un lloc arrecerat de tothom i començo a mastegar amb molta paciència, però ni hi ha res a fer, no puc desfer els grans d’arròs.
Farà cosa de tres setmanes, cap al migdia, un alt oficial japonès ens va fer formar a tots el presoners i, després d’estar observar-nos amb detall, va escollir a dos companys nostres i se’ls varen endur. Com no els varem tornar a veure més, varem suposar que els devien de destinar a un altre camp de presoners o per fer ves a saber quines tasques. Aquell mateix dia, a la tarda, ens arribava de sobte l’olor de l’olor quan fregeix a les cuines i ens regalimava la saliva a tots nosaltres, imaginant-nos els tiberis que devien estar cuinant.
Quina merda!! Ara ja sé què significava tot allò.
Senyor, Déu meu, hi ha d’haver, en aquest món, algun lloc on es pugui viure més o menys bé. No tot a de ser així. Les formigues que em corren a prop del peus, fan la seva vida i no es fiquen amb ningú. Tant costa de viure d’aquesta manera?