cagat de por (8)

Ja comença a aclarir, m’alço i m’estiro les cames i els braços. Tota la nit l’he passada fet un quatre. Em cal continuar, no m’hi puc estar aquí. Adéu, arbre amic, que tinguis un molt bon dia, ja ho veurem com m’anirà a mi.
Així que faig les primeres passes ja em noto molt fluix.
Però a on cony vaig, si estic al centre de la zona enemiga? Hauria de començar a prendre una direcció i no anar a la babalà com fins ara, que només procuro que no m’atrapin els japonesos. Ja n’he tingut prou fins ara i com no m’espavili no duraré gaire. En aquests camps i corriols si no em veuen els mateixos soldats em pot delatar algun desgraciat.
No sé cap on tirar, ves, aniré fent camí. Pot ser ho veuré més clar.
Recorda, noi, recorda...
Les tardes dels diumenges el pare se n’anava a la taverna del poble amb els seus amics, aleshores la iaia, la mare, la germana i el nostre gos sortíem a escampar la boira per camins com aquests, em prou feines es veia una trista ànima. Primer calia creuar una carretera de les grans, que travessen tot el país i després ja no hi havia cap casa, tot eren camps d’ordi i blat i també arbres fruiters. No havia de pensar en l’escola ja que tenia tots els deures fets.
Algunes vegades ens acompanyaven els veïns. Els nens corríem amunt i a vall mentre els grans parlaven entre ells.
A la vora del camí creixien uns esbarzers que feien mores. No les recollíem, però ens les menjàvem allà mateix.
També ens posàvem a cantar cançons.
Amb nosaltres, una tarda ens varen acompanyar la veïna i els seus dos fills, que sempre jugàvem junts al carrer. Un d’ells era una nena i anàvem a la mateixa escola i a la mateixa classe.
Recorda...
Aquesta nena m’ensenyava la llengua bruta del suc de les mores llavors jo també li ensenyava la meva. Això ens feia sentir més companys. Si de lluny veiem una munió de mores, ens ho dèiem i corríem fins a elles.
No sé pas que cony ens dèiem, però si sé que em vaig passar tota la tarda mirant-la i enganxat a ella.
L’endemà, a l’escola, de seguida mi vaig acostar a ella, però va fugir de mi, i els dies següents si li volia adreçar qualsevol paraula, ella m’engegava un ¨deixa’m estar¨ . No entenia que volia dir tot això, per que havia canviat tant. Un dia érem molt amics i ara em feia aquestes coses.
Em penso que ella sabia molt bé perquè ho feia, S’havia adonat que me la mirava diferent d’ençà d’aquella tarda del diumenge.
N’estava mig enamorat sense saber-ho.
Ella de seguida va voler tallar d’arrel, no fos cas que la tija creixés massa, llavors si que costaria de tallar.
Després de l’escola ja no ens varem veure més, ella seguí estudiant.
Farà un any i mig que el pares em varen escriure dient-me que havia hagut novetats a casa dels veïns.
Ella feia temps que havia deixat els estudis i havia tornat a casa, però... amb un nadó i no se’n sabia res del pare.
Tres mesos més tard, vaig rebre una altra carta amb més ¨novetats¨dels veïns.
Havien passat dos dies que no se’n coneixia res d’ella. Al final la varen trobar penjada d’un arbre fruiter, al camí on arreplegàvem les mores.
Ai, Senyor! Pot ser t’hauria anat millor si tu i jo haguéssim fet parella. Podria ser que tot hagués anat diferent i no hauries patit tant.
Quan ho vaig saber, vaig agafar un paper, dels que envolten els pots de llet condensada, i et vaig escriure una carta, dient-te que me’n recordava de molt de tu i et desitjava sort a l’altra vida.
Després el paper el vaig doblegar i en vaig fer un avió. El vaig llançar al cel, ben cap amunt.
Tant de bo que el vent, Déu o qui sigui te la faci arribar.
Que collons! Mira, ara mateix veig uns arbres fruiters de molt lluny. M’atansaré, a veure si estic de sort...