cagat de por (30)

Caminar i caminar, vés que hi farem, tampoc tinc gens clar per on haig d'anar, sempre en direcció a l'oest, però quan agafo un camí; si és possible que sigui un corriol, és menys transitat, mai sé per on em durà. I a tot arreu només es veu misèria, famílies fugint amb la carregant amb la canalla i un farcell i, de tant en tant, algun cos estirat a un costat del camí menjat per les mosques. Alguns ja són massa vells per a escarrassar-se d'aquesta manera, se'ls deu d'acabar el poc menjar que duien a sobre i també se'ls acaba la minsa esperança, aleshores l'ànima els diu que prou, que val més que ja pleguin, no els hi cal patir més. Ha deixat el seu món, la caseta, l'hort, els seus ulls ja no podran contemplar més un paisatge que tenen tan ficat dins seu. La tristor se'ls menja més que la feblesa de la fam. A força de caminar ja no em diu res el paisatge, ja n'estic tip de veure, quasi bé, sempre el mateix. Només m'hi fixo per si hi ha alguna cosa que es pugui endrapar o si de sobte em surt una patrulla japonesa. No sé pas com ha sigut, gairebé, cada dia no, però cada dos dies em trobo el que sigui de menjable, ara, farà una estoneta, m'he atipat de mores a ran del camí, no n'he deixat cap per mostra als esbarzers. Ahhhhhhhh!!!!!!!!!
Què cony ha passat? Ha sigut una explosió, però no m'ha fet res, en canvi m'ha agafat de ple, estic ben igual que abans, puc bellugar-me com sempre, res, que estic de xiripa. Què és tot això? Com pot ser que hagi tota aquesta salvatjada al meu voltant? Al terra hi ha uns dits d'una mà i més enllà una cama, però si anava tot sol, com pot ser? No hi tenia a ningú prop meu. La roba se sembla molt a la meva, no entenc res, ara veig mig cos que amb prou feines li penja el cap, qui deu ser? Un altre soldat fugit com jo?
Hòstia!!! La cara és la meva, si som iguals!, com pot ser això? Però si jo estic bé, no m'he mort, què vol dir aquest cos fet miques? Si ara estigués mort m'aniria al cel o a l'infern i encara sóc aquí, enmig d'uns camps, a la guerra… Què hi fas aquí, avi? Si farà sis anys que ets mort, estàs estrany, ja no fas el posat sorrut i rondinaire de sempre, se't veu amable i mig rialler, què vols? Que vingui? Ja m'atanso, on em vols dur? Cap on anem? Em vols ensenyar alguna cosa? Ja gairebé no es veu el corriol per on caminava fa no res, encara endevino el mig cos. Contemplo les onades que fan les herbes i les tiges d'arròs quan les empeny les bufades del vent…


El caporal Corrigan McCann, va ser mort el 6 d'agost de 1944, en trepitjar una mina explosiva a un indret qualsevol del sud-est d'Àsia. Era un americà d'ascendència irlandesa. Tenia vint-i-un anys.
Que el Senyor el tingui a la gloria, amén.