cagat de por (28)

De fet sempre he estat sol, a casa, a la feina, a l’escola encara tenia algun amiguet. Sembla com si ara m’estigués llepant les ferides de l’ànima. A l’exèrcit he aprés que no es pot pensar mai que ets la persona més desgraciada del món, amb tanta gent que et trobes, de seguida t’adones que n’hi ha que estan igual que tu o encara pitjor.
I els que van d’espavilats per tot arreu, que es pensen que ho saben tot, que parlen com si haguessin viscut molt, doncs aquests també se’ls pot enxampar plorant en un racó d’amagatotis.
Hi havia un grupet d’aquestos, es sabut que la gent que s’assembla procura ajuntar-se, que tots explicaven com n’eren de bons en els seus oficis, de com eren respectats per l’encarregat o l’amo i que guanyaven un bon grapat de diners.
I amb les dones anaven tan ben servits, que fins i tot podien triar i no se n’estaven de res, malgrat que ja tinguessin novia.
Però de veritat eren uns pesats, com se t’apropés un d’ells per explicar-te com n’era d’important ja havies begut oli. Alguns, dissimuladament, fugien. El que és jo, me’ls escoltava i anava pensant en això, que són uns pesats.
Aquests triomfadors de la vida, ara que hi penso ¿Per què carai tenien tanta necessitat de fer el paperina, de fer-nos sentir com si fóssim una merdeta? És cert que en Xipi es un estudiant fracassat i jo era l’aprenent d’un forn, però què en treuen?
Els agrada de parlar com si fossin el Papa de Roma, el que diuen a de ser escoltat per tothom, té molt de valor, és una gran veritat i tots els desgraciadets ens ho hem de creure, cal que aprenguem d’ells per anar pel món.
Em penso que són així perquè els hi cal força de ser ben considerats. Pot ser al seu poble, a la feina o la família, també eren d’anar fent, com tots nosaltres, i ara que no hi ha ningú d’on són ells que els puguin delatar, que digués com n’estaven de sotmesos també a algú o altre, doncs s’aprofiten per fer els milhomes.
Moltes vegades em creia el que em deien, em feien tenir enveja i em feien sentir com un que encara no ha arribat a res, ni en la feina ni amb les xicotes.
En James em deia que ja n’estava tip d’aquest grupet, i que ja no els feia cas. Ell és molt llest i n’estava convençut que és tan bo com qualsevol altre i que no li vinguessin amb sopars de duro, que tan se li’n fotia tot aquest bestiar.
Sé que això passa a tot arreu, he observat als soldats japonesos que també tenen els seus fatxendes.
Em penso que tot plegat el que ens pensem que som ho és tot, ja què podem ser dos que fem la mateixa feina, l’un es pensa que és un gran personatge, pel què està fent, i l’altre es pensa que només és una feineta de pa sucat amb oli, i que no serveix per gran cosa més.
El que és fotut és que tant l’un com l’altre es creuen el que pensen i convencen als demés de què són tots uns senyors o bé uns pelacanyes, i la veritat tot s’ho fan ells sols, de ben segur que tots som ben iguals, ningú és més que l’altre, però com comencis a creure’t que ets poqueta cosa, aleshores pot ser molta gent també s’ho creurà, i tothom et tindrà pel ximplet del taller o de casa.
A alguns ja els hi està bé, així poden pujar a l’esquena dels altres, i no tenen cap mena d’interès per tal que una persona remunti, que es faci de valer, això els restaria poder.
A les cases, em penso que tots els germans ja s’hi troben amb això, i només falta que els pares escollin a un com el preferit, el millor i que el altre només sigui el nen que ha de creure a tothom, que ja ho arrossegues tota la vida. Llavors què cal fer si t’ha tocat ser l’ultima merda del taller o de casa? Et pots barallar amb tothom, però si sempre se t’han imposat és molt fàcil que perdis altra vegada. Em penso que el millor és guillar i començar de nou en un lloc on hagi bona gent, on et sentis més bé. Això et permet tornar a començar en la vida i com ja has aprés la manera que no t’agrada que et tractin, aleshores procures també de no fer-ho als demés, a veure si aconseguim que aquest món sigui millor.