cagat de por (27)

Quan varem entrar al camp de presoners en Xipi ja hi era.
Al principi per adonar-te de la seva existència era prou difícil, ja què és dels que passen desapercebuts a tot arreu, dels que mai se’ls sent cridar, dels que seuen entre mig de la gent i mai alcen el cap.
En Xipi, però, si el forçaves una mica, preguntant-li el que fos, aleshores et donava unes explicacions molt entenimentades i amb dades, se li veia que havia estudiat o llegit força.
És de cara estreta i cos prim, els cabells de color de xocolata amb llet i té un nas llarg que va cap avall.
A ell no el varen mobilitzar com a nosaltres, és un soldat professional, que es va allistar perquè va suspendre en els seus estudis i abans de repetir curs, com li feia molta vergonya, va preferir aquesta sortida, però ja se li veia una hora lluny que no estava fet de bona fusta per l’exèrcit.
Em va explicar que era d’un poble, o ciutat, que no era ni molt gran no molt petit, on tothom es coneix. Fins que no es va fer soldat, el seu poble era gairebé tot el seu món. Tenia una germana més petita i es planyia de no haver continuat estudiant. Li agradava la història, la història militar, es coneixia els detalls de totes les guerres que hi ha hagut.
Sempre ens varem tractar molt bé. Em sap greu no haver estat més estones amb ell.
En tot el temps, que varem estar junts, em va dir pel meu nom, no com alguns poca-soltes que només que et veiessin alguna coseta que els fes gràcia ja et batejaven i se’t quedava enganxada aquella paraula per sempre.
En Xipi era molt reservat, perquè et digués alguna cosa li havies de tibar de la llengua, suposo que abans de que ens conxéssim ja havia esta putejat i ara es curava en salut i s’ho pensava molt abans de fer-se amb la gent.
A tots dos ens feia mandra de rentar-nos, al camp de presoners hi havia com un tub mig rovellat amb una xeta i ens havíem d’ajupir, gairebé de genolls, perquè ens caigués l’aigua a sobre nostre. Calia de tenir molta paciència fins que et toqués el teu torn a la cua, però en canvi a nosaltres dos no hi patíem gaire, no ens venia de dos dies ni de dos setmanes. No ens feia gens de vergonya que sen’s veies la ronya.
Un dia en Xipi es va discutir una ordre donada per un sot-oficial, em va deixar del tot parat, ell tenia les seves raons, però això no conta, se’l varen endur a part i li va caure una de bona.
El posat que feia és d’algú que espera, sempre estava esperant, tant podia se l’hora del ranxo com una carta, ara que hi penso, ell en va rebre poques de cartes, una, dues? Però és que ell mai va escriure cap, ni una. Ja li dèiem que no es mereixia que se’n recordessin d’ell. Jo ho veia així devia d’estar desenganyat de la vida, de tothom, no tan sols li venia de gust saber res del seus, del seu poble.
I ell sempre s’estava esperant, qui sap què. Pot ser el dia que el deixessin tornar cap a casa o pot ser, també, simplement que hi hagués qualsevol canvi. Tant se li fotia com havien de canviar les coses, però ell anava esperant a que succeís allò que havia de succeir, sense prendre cap decisió.
Penso que si arriba el dia que el deixin lliure i pot tornar al seu poble, per a ell seria com entrar en un altre camp de presoners i continuarà esperant.
Era molt fàcil de trobar-lo, seia tot el dia i tots els dies al mateix lloc, amb el cul al terra, recolzant l’esquena al mateix tros de paret del seu barracó, tots ja sabíem que aquest era el seu lloc. Des d’aquí ell atalaiava a tothom i, alçant una mica el cap, albirava la vista que es veia més enllà del filat espinós, on s’estaven els soldats japonesos. Si fixava molt es coneixia les seves rutines i li era fàcil de preveure quan se’n preparava una de grossa, només veient a un oficial japonès com escridassava a un subordinat seu. Llavors en Xipi feia córrer la veu i tots ràpids a fer bondat, fent veure que netejàvem o endreçàvem els barracons, fins i tot els carrerons del camp escombràvem.
Els guardians del camp s’ensumaven que tot era una mica estrany, però no sospitaven d’en Xipi, ja què era dels que mai criden l’atenció.
Tot sovint amb ell ens engrescàvem a filosofar, tan sols havies de seure al seu costat, al lloc de sempre. Com ja ens coneixíem prou, ell sabia que quan li plantejava dubtes o pensaments rars no era pas per fotre’m. Quina és la veritat suprema? Amb quina finalitat som a quest món? Mai arribàvem a tenir res clar, però ens ho passàvem més o menys bé.
Molts es vantaven de com s’ho feien amb les dones, de com es varen desvirgar, en canvi tant ell com jo encara no havíem fet un clau ni havíem tastat res, vaja que érem uns desgraciadets amb les femelles i només ens havíem fet palles. De fet, de palles, només en feia ell, jo no mi posava mai, em feia molta vergonya dormint amb tanta gent apilada al barracó, a alguns els era igual, però jo no podia. Això si, segons en què somniava a la nit, em sortia com una escopetada i em llevava amb els calçotets tacats i encara xops.
Ens sentíem semblants i això ens unia.