cagat de por (26)

He tingut sort, ja de lluny he escoltat un brogit de vehicles pesats i m’ha donat temps a amagar-me. Han estat una columna de camions i carros de combat japonesos, n’eren molts, es deuen de traslladar o pot ser volen començar una nova ofensiva. Els hi cal matar més gent pel que es veu.
Quan nosaltres també ens carregaven en els camions militars, els que ens veien passar per la carretera, què en deurien de pensar? Que també teníem ganes de matar a gent?
Nosaltres quan anàvem uniformats i amb un fusell a les mans dins d’un camió, no hi érem per gust, ni pel bé del nostre país, ho fèiem perquè ens tocava de fer-ho. I si no ho feies et tocava de rebre, es tractava d’això.
A la nostra unitat no me’n recordo d’escoltar a ningú que estigués content de ser al front. Fins i tot els sot-oficials i els oficials, que estaven més bé que nosaltres, no se’ls putejava, tampoc posaven una cara de felicitat, però sinó hi ha ningú que vulgui ser a la guerra, aleshores què cony hi fotem tants milers de soldats en racó de món? Si no hi ha que s’ho cregui tots aquests romanços de la bandera, l’honor, la gloria i la llibertat, de quina llibertat parlen? El que és important és tenir un plat a taula, i que no falti mai, després que mani el qui vulgui, tant és si són els uns com els altres.
I ara ens estem matant els reclutes en aquestes jungles o camps d’arròs només perquè a uns senyors, que sempre van molt ben vestits, diuen que ens convé més a tots, i una merda!
No he passat mai tanta por com aquí, quan ens apilaven dins els camions ja les cames ens feien figa i començàvem a resar tot el que sabíem, i més de dos es posaven a plorar com si fossin criatures, encara venia un sot-oficial a tractar-los de marietes, que a veure si es feien més homes d’una vegada al front, però ja veiem que als sot-oficials a la que se sentia el primer tret, ells anaven més cagats que nosaltres.
I per postres el sergent Mike se’ns reia. Com veiés a un company una mica tou deixava anar una rialleta miserable i li deia amb una fastigosa sorna, que duraràs poquet aquí, però quan s’ha apropava un oficial era el primer, tot esverat, a anar per a llepar-los el cul.
Quan tot se’n va anar en orris i ens retiràvem, derrotats, amb el cap cot i arrossegant els peus, carregàvem en un baiard precisament al sergent Mike, que no era pas prim.
Érem conscients de tenir als soldats japonesos no gaire lluny, i si no ens afanyàvem, aquell mateix dia ens podrien atrapar.
Un dels companys que ajudava a carregar el baiard, ens emprenyava als demés perquè feia el ploricó, però feia el ploricó perquè l’havia deixat la novia, no t’ho perdis. Un company de més endarrere, era dels que mai es callaven res, li va etzibar ben fort, tu estàs ben tocat del bolet, o què? Aquí estem tots sofrint per si l’enemic en qualsevol moment ens fa una cara nova a trets i tu només pateixes perquè t’ha deixat la novia, fica-te-la al cul a la teva xicota.
A la tarda ens varen capturar. Ben aviat ens varen dur al camp de presoners. El sergent Mike, amb les ferides infectades, de seguida va estar llest i no em va saber gens de greu.
El que feia el ploricó, encara li va anar bé, quan es va adonar de que ja ningú li feia cas per les seves penes, prou feina teníem tots, llavors va semblar que li va canviar el caràcter i estava més per a tothom. En canvi, el que mai es callava res, només mirava per ell, com arreplegués un crostó de pa o el que fos, malgrat que ell ja hagués menjat la seva ració, ja podia veure un company amb el costellam a punt de sortir-se’l que no li donava res. Tots li fèiem el buit.
Ens varem espavilar de seguida per fer grupets i semblava que ens fèiem més mal entre nosaltres, que els mateixos soldats japonesos, per això procuràvem estar dins una colla, per tenir amb qui defensar-te, només per això.
Alguns feien brega per assolir el barracó més lluny de la rasa on cagàvem, altres es batussaven per un parell de botes de l’últim que havia mort o un tros de paper per escriure una carta. Sembla que estiguéssim al pati d’una escola, cada dos per tres hi havia baralles.
Però cal dir que mai he tingut un amic con en Xipi, era trist. Em dol no saber com deu estar ara. Ell també va tenir que aguantar la mala llet dels fatxendes i ens veiem impotents. Llavors, en els pitjors moments, ens adreçàvem mirades o romaníem en silenci, l’un al costat de l’altre, i semblava que ja no ens feia tan mal.
Ai, Xipi...