cagat de por (21)

Ahir, a la tarda, es varen presentar al poble un grupet de dotze o pot ser quinze guerrillers. Quan em varen veure de seguida varen preguntar a la gent que qui era jo i que hi feia, suposo, després que dues dones els varen respondre semblaren conformar-se, però no em tragueren l’ull de sobre.
En aquest grupet de gent armada tant hi havia homes com dones, i eren molt joves, el més gran devia tenir la meva edat, però n’hi ha que semblaven de quinze o, fins i tot, catorze anys. Venien a proveir-se de queviures i a retrobar-se amb la família, alguns.
Se m’atansà una parella de guerrillers adreçats per una vilatana. Quan ja els vaig tenir al meu davant, la noieta aixeca la camisa del seu company i m’ensenya una ferida a la panxa molt fonda. Aquí tothom es pensa que sé com s’ha de curar tot.
Ja em quedaven poques gasses de la farmaciola, amb una sola vaig procurar de netejar-li la ferida i amb una altra, xopa de desinfectant li vaig posar a sobre. No sé pas si ho vaig fer bé.
Entretant el curava, la noia guerrillera si fixava molt, però també em mirava força, sembla que volia endevinar quina mena de persona sóc.
A quanta gent ja haurà matat aquesta xicota? Encara té els pits petitets, al meu poble ja començarien a anar-li al darrere.
El dissabte al vespre, a la sala de ball, ella també hi seria? El meu germà gran, no sé com s’ho feia, però quan ja tancaven la sala, gairebé sempre sortia amb alguna mossa i de seguida ja no els veiem més el pèl. Tota la setmana de després havíem d’aguantar, els seus companys o amics i jo, les explicacions de com li havia anat. Li agradava de veure com sens queia la bava escoltant-lo. A vegades em feia fàstic.
Alguns cops pensava en el que ell deia que feia, m’imaginava que era jo en el seu lloc, aleshores se’m posava dura i de seguida tacava els meus pantalons.
El guerriller que estava curant era la seva parella o només un company d’armes. Ara és temps de fer la guerra no de festejar.
En aquest grup qui cridava més fort és una noia i tothom li feia cas. Duia un uniforme verd i cabells curts, de fet sols eren dos qui duien uniforme, la resta anaven de qualsevol manera.
Qui em va cridar més l’atenció era una guerrillera, prima com un secall, a tothora estava somrient, carregava a l’esquena un fusell japonès amb el canó apuntant el terra. Aquesta si que gairebé no tenia pits, duia un fulard vermell lligat al coll i li penjava un matxet d’un costat, de l’altre hi duia un sarró, d’aquesta bossa va treure papers i va voler repartir-los a la gent, però només dues persones li van acceptar, pot ser són les dues úniques persones que saben de lletra. A mi també s’apropà i em va oferir un d’aquests papers, també em va somriure. Al capçal del paper hi havia dibuixat una falç i un martell.
Doncs d’aquesta guerrillera és de qui penso més.
El més segur és que els cadàvers mutilats, dels soldats japonesos, que em vaig trobar al mig del camí, els haguessin mort ells,
qui si no?
La noia que somreia força, ella també era de quins els varen mutilar abans de matar-los?
Com es pot somriure tant i en canvi fer tant de mal?
Com li diuen a aquesta guerrillera?