cagat de por (20)

Un relat de: josepsalatermens
Han passat uns dies i la gent no parla entre ells, ningú té esma d’adreçar-se a algú altre. A més de cremar-se algunes cases i de morir-se els que no tenen cap culpa, hi ha un quelcom dins de les persones que ha quedat anorreat, és com si abans de l’atac del ZERO, la gent, que ja se la veia prou amargada, es miraven i no se’n refiaven, ara encara s’han enfonsat més, més?
Com devia de ser el riure en aquest poblet farà un o dos anys? La gent patia per si les pluges serien prou favorables als conreus, si la terra donaria prou guanys fins la collita de l’any després. Entre els que tenien les terres a tocar, de ben segur que sempre es vigilarien l’un al altre, no fos cas que se li quedés un pam de terra del que n’estava convençut que és seu. Això els passa a tots els que viuen al terrós.
Encabat de la feina tornaven a les cases per veure com creixien la quitxalla i mesurar si ja eren prou forts per començar a treballar al tros, per arriar els animals, per carregar feixos... I quin havia de ser el preferit.
Els vells s’ho mirarien amb una certa tristesa, sabien que aviat no hi serien i eren tractats amb respecte, però que hi fiquessin gaire la pota, ja havien tingut els seu temps i valia més que no enredessin.
En canvi les velles, aquestes segur que no es mossegarien la llengua. Les dones quants més anys tenen, sembla que són més agosarades i hi fiquen la cullerada encara que no se’ls demani, per això els homes procuren ser ben lluny d’elles, al camp o , com ho feien al meu poble, s’ajunten a la taberna.
Aquesta guerra ho ha trencat tot, ja no hi ha res, però res de res.
Ja n’hi ha que han deixat d’anar al petit temple, ja no es creuen el que la imatge daurada significava per a ells.
Demà, ben dora, tornaré a fer camí, aquí tant és si hi sóc com no hi sóc, en Qi ja trobarà algú que li guareixi el monyó i l’àvia sempre arreplegarà una miqueta d’arrós de tot arreu.
Ahir vaig somiar que m’havien foradat les bales de l’avió la cama esquerra i l’havia d’arrossegar com podia, per mourem havia de menester un bon bastó, prou llarg per tibar d’ell i fer força contra el terra, així agafava empenta i tirava cap endavant.
M’hi vaig estar així uns quants dies, on aniria amb aquell tros de cama? Ca! Les ferides s’infectarien, pot ser ja ho estaven, un parell de dies més i ja em trobarien estés a una vora de qualsevol camí. A ningú li sabria greu, però algun espavilat s’emprovaria les meves botes i li anirien bé.
Amb això, em vaig enfilar dalt d’un turó on hi havia una pila de pedres amuntegades, m’estava assegut al terra, repenjat a les pedres i amb la cama mig estirada, ja sabia que així no em feia tant mal.
Aleshores, al capvespre, dues persones, persones? Eren dos éssers, m’agafen cada una d’un braç i em duen enlairant-nos pel cel, i volem i volem i, de sobte, es fa la claror de dia. A sota meu veig com passen les muntanyes, els rius, el bestiar que pastura...Comencem a sobrevolar un desert de sorra i roques esmicolades, el sol pica fort i tot és d’un color arenós.
Ben lluny fito un punt definit, conforme ens ho apropem m’adono que és una cabana feta amb dues fustes travesseres i pedres i terra a sobre.
Baixem i els dos éssers em deixen assegut davant de la barraqueta i es separen de mi.
D e la caseta surt un home, ja molt gran, que es mou amb dificultat. Em mira, però no em diu res, observa amb molt detall la meva cama ferida, s’acota i amb les seves mans me la resseguint, des del maluc fins el turmell, fa força, però no fa gens de mal.
Desprès d’una estona així, em deixa i se’m queda mirant, llavors els dos éssers em tornen a agafar pels braços i ens enlairem de nou i veig com ens allunyen de la cabana.
Em duen al mateix turó d’on m’havien arreplegat, aquí em deixen i desapareixen.
M’hi passo la nit descansant.
Al matí agafo el bastó per alçar-me, però , hòstia! La cama està ben curada, faig força amb ella amb el terra i no em fa gens de mal. Llenço el bastó i miro per tot arreu, a veure si clisso els dos éssers d’anit, és clar que no veig a ningú, però jo crido gracies ben fort i baixo del turó corrent i saltant.
Com pot ser que hagi somiat això? Què té a veure amb el que estic vivint ara?


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de josepsalatermens

josepsalatermens

110 Relats

29 Comentaris

51173 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Vaig neixer el 5 de març de 1961. Treballo en un hospital i estic casat i fillat. M'agrada la natura i estar de tant en tant un mica sol amb mi mateix, però també necessito tenir algú al meu costat.